Sóc Lactivista

Ahir vaig enganxar una imatge nova al Blog, la de sóc lactivista.

El lactivisme és la defensa del dret del bebé/nen a ser alletat, i també el dret de la mare a alletar. A alletar a demanda, en qualsevol lloc, sense mirades ni comentaris de desaprovació. A alletar fins que el nen i la mare ho desitgin.

I em vaig adonar que a més de ser lactivista m'he convertit en la mare que conec que alleta a un nen de major edat. Ostres! És que fins ahir no me n'havia adonat!

Fins ara, i que jo conegués personalment, tenia el límit als 5 anys justos, que va ser quan la meva amiga de la infancia T. va decidir deslletar a la seva filla G.

De fet, va ser el retrovament amb aquesta amiga, quan jo encara no tenia fills i ella tenia la G. d'un any la que em va obrir els ulls al món de la lactància materna prolongada i al lactivisme.
Ella em va explicar que tothom es sorprenia que la petita G. d'un any encara mamés. Em va explicar com el seu pediatre li va "receptar" papilles als 4 mesos, com ella es va adonar que la bebé no estava preparada per menjar, com es va informar en un grup d'assessorament (Grup ALBA de Barcelona) i perquè els bebés havien de mamar almenys dos anys. I jo en vaig prendre nota per quan em toques.

I anaven passant els anys i la petita G. encara mamava, amb 2, 3, 4 anys....fins que la T. va decidir que pels 5 anys ja ho deixarien de mutu acord.

I va nèixer el meu primer fill Alai, i vaig tenir problemes amb l'inici de la lactancia, i em van ajudar unes dones meravelloses amb les quals més tard vem inicia el grup d'assessorament a la lactància CALMA de Blanes. I em vaig fer assessora de lactància, i vaig poder ajudar a altres dones. I van passar dos anys de lactància full-time i va nèixer en Roc. I vem seguir lactant, en tàndem. Si, si, això es pot fer, tenim dos pits! I van passar dos anys i mig més i em vaig quedar embarassada. I aquí vaig decidir que no em venia de gust lactar altre cop durant l'embaràs, així que vaig deslletar-los. Alai amb 4 i mig i Roc amb 2 i mig.

I va néixer l'Anaïs, (que ja te 7 mesos) i al poc temps tant Roc com Alai em van demanar pit i els hi vaig donar.
El petit Roc que ara te gairebé 4 anys ha oblidat ja l'instint de succió, posa els llavis sobre el mugró, em mira sense saber ben bé com fer què surti la llet, surt i diu ja està amb un somriure picaró. Me'n va demanar un parell de vegades i vist que no funcionava, mai més n'ha demanat.

En canvi L'Alai s'hi agafa perfectament, suposo que 4 anys i mig no s'obliden tant fàcilment... en pren un minut, la seva cara es transforma en "nosécomexplicar-ho" algo així com estic al nirvana i després em mira i em deixa anar alguna frase tipus: "ostres mare, és que és tan bona, crec que millor que una orxata".

D'aquí a un mes farà 6 anys. I encara me'n demana, un o dos cops a la setmana, quan em veu al sofà donant-li a l'Anaïs i ell no està jugant, o està en un moment de no fer res (que no passa gaire sovint). Em mira el pit i s'hi acosta, no diu res. Llavors li pregunto: "en vols una mica?" i ell diu "si, només una miqueta", I jo li dono. I en aquest minutet de connexió, les nostres essències es fonen. És difícil d'explicar. El temps es congela i és com si l'Alai bebé i la Sandra mare de l'Alai fossin un de sol.

I així m'he convertit en la dona que conec, que més temps ha prollongat la lactancia.

I desde aquí agraeixo a totes les dones que d'una manera o altra han influit en que això sigui així.

Tahis, Mayte, Teresa, Andrea, Imma,...gràcies de part nostra!