La placeta

El nostre carrer, te forma de "U", és un carrer residencial. Un conjunt de cases de tres plantes, totes iguals. Només hi ha dos comerços: una perruqueria i una emisora de ràdio. Per tant els cotxes que entren ho fan perque són veïns que viuen aquí. Això fa que sigui un carrer súper tranquil, poc transitat i ple de forats per aparcar ja que les cases tenen parquing al soterrani.
A la corva de la "U", just a la part de fora, hi ha una plaçeta, que forma part de la zona ajardinada del residencial. Una placeta on només s'hi accedeix desde en nostre carrer, amb palmeretes, aloes, floretes i pedretes volcàniques.

Al poc de viure aqui, ens vem adonar desseguida que a les tardes la plaçeta era lloc de joc per nens i nenes veïns. Ho vèiem desde la terrassa de casa, desde on se senten als nens jugar.
Una tarda Mikel va dur-hi als nens, que desseguida es van fer del grupet com si es coneguessin de tota la vida. Al tornar a casa Mikel em va dir que els nens s'estan allà tots sols.
Em va impactar. Tot sols!!!! Al carrer!!! Jolin.

Vem estar una setmana en que Mikel o jo, o tots dos, anàvem a la plaça per la tarda, quan sentiem la remor dels nens jugant. Alai sobretot, era el que se n'adonava el primer: "Mare! Hi ha els nens a la plaça, anem!!!".

Un dia vaig coincidir amb una veïna que treia a passejar el gos, em va dir que les nenes cuidaven el grup, que era un carrer segur, que tothom es coneix i que les mares/pares van treient el cap.
Al cap de poc temps, una tarda van trucar a baix. Eren les nenes N (de 10 anys) i I (d'11) que venien a buscar Alai i Roc per anar a la plaçeta a jugar. Jo no sé que estava fent però no m'anava bé baixar, i vaig decidir que podien anar-hi, amb unes cosnignes bàsiques:

-Esteu a la placeta o al carrer del davant de casa (on també hi ha una zona on juguen).
-Esteu amb les nenes.
-Si voleu anar a algun altre lloc m'heu d'avisar.

I així fem gairebé cada dia, cap a les 19h o una mica abans surten els nens com bolets.
El grupet es de 8-10 nens, de 4 a 11 anys. Les grans són les nenes. La veritat és que si algún dia elles no hi són no em quedo tant tranquila...
Juguen a fer horts, rams de flors que després em porten a casa, a fer jocs amb pedretes, a jocs d'orientació, d'amagar tresors i trobar-los, a fer tot tipus de bijuteria amb flors i herbes, juguen en equips, es cuiden, aprenen, s'ajuden i creixen l'un amb l'altre.
De vegades venen a casa a buscar una joguineta i se'n tornen.
Alguns dies baixo amb l'Anaïs i els observem, com juguen a jocs inventats, com s'organitzen i es respecten, mai tenen cap conflicte, sempre tot flueix i és fàcil. Les nenes són les que organitzen els jocs, decideixen els equips, troben sol.lucions, i fan de mare dels més petits.
Quan és l'hora de sopar, trec el cap i amb un crit " a sopaaaar" en un mig minut ja els tinc aqui (tot i que ultimament Alai ens regateja..... va 5 minuts més porfaaaaa)
Ara com ara, això és el que més valoro del canvi de lloc.
No tant pels moments de tranquilitat que m'ofereix a mi aquest espai, que la veritat és que són importants i de fet, és un recurs que a Blanes no tenía i em facilita les tardes. Però el que més valoro és aquest espai que han trobat els meus fills. Un espai lliure, no dirigit, sà, un cercle d'amics pel dia a dia, en un entorn a l'aire lliure.