L'enyorança

Diumenge passat a Blanes es va fer el cinquè cercle de dones del qual formo part. Són unes reunions sagrades, d'intercanvi, de solidaritat i escolta, de comprensió, recolzament, expressió... on es creix i es celebren les etapes de la vida. Són unes reunions màgiques d'on surts carregada d'energia amorosa. La veritat és que ara que no ho tinc físicament ( si virtualment) me n'adono de la gran pèrdua...enyoro el cercle!

El canvi d'escenari m'està costant, em sento sola, tot i tenir els meus tres fills amb mi les 24 hores del dia. I em sento lluny. Lluny de casa. No sé quan trigaré a fer casa meva el que ara encara em sembla desconegut.

Visc en una casa molt bonica, com la que moltes vegades he somiat, amb dos jardins que cada dia son més verds i vius, amb un clima i una llum meravellosos, un paissatge preciós, un aire que s'olora pur...però em manquen la calidesa de les amigues. El seu contacte, les mirades, els riures, les xerrades, la complicitat. I me n'adono de la riquesa de relacions que he deixat a Blanes. En 6 anys de viure-hi i començant de zero vaig teixir un entramat preciós de gent que m'acompanyava i em cuidaven, que es deixàven acompanyar i cuidar per mi també.

I sóc tot ulls i orelles, esperant a que comencin a arribar aqui on sóc les persones que m'acompanyaran i em cuidaran, que es deixaran acompanyar i cuidar per mi en aquesta nova etapa.

Avuí m'enyoro.