La placeta

El nostre carrer, te forma de "U", és un carrer residencial. Un conjunt de cases de tres plantes, totes iguals. Només hi ha dos comerços: una perruqueria i una emisora de ràdio. Per tant els cotxes que entren ho fan perque són veïns que viuen aquí. Això fa que sigui un carrer súper tranquil, poc transitat i ple de forats per aparcar ja que les cases tenen parquing al soterrani.
A la corva de la "U", just a la part de fora, hi ha una plaçeta, que forma part de la zona ajardinada del residencial. Una placeta on només s'hi accedeix desde en nostre carrer, amb palmeretes, aloes, floretes i pedretes volcàniques.

Al poc de viure aqui, ens vem adonar desseguida que a les tardes la plaçeta era lloc de joc per nens i nenes veïns. Ho vèiem desde la terrassa de casa, desde on se senten als nens jugar.
Una tarda Mikel va dur-hi als nens, que desseguida es van fer del grupet com si es coneguessin de tota la vida. Al tornar a casa Mikel em va dir que els nens s'estan allà tots sols.
Em va impactar. Tot sols!!!! Al carrer!!! Jolin.

Vem estar una setmana en que Mikel o jo, o tots dos, anàvem a la plaça per la tarda, quan sentiem la remor dels nens jugant. Alai sobretot, era el que se n'adonava el primer: "Mare! Hi ha els nens a la plaça, anem!!!".

Un dia vaig coincidir amb una veïna que treia a passejar el gos, em va dir que les nenes cuidaven el grup, que era un carrer segur, que tothom es coneix i que les mares/pares van treient el cap.
Al cap de poc temps, una tarda van trucar a baix. Eren les nenes N (de 10 anys) i I (d'11) que venien a buscar Alai i Roc per anar a la plaçeta a jugar. Jo no sé que estava fent però no m'anava bé baixar, i vaig decidir que podien anar-hi, amb unes cosnignes bàsiques:

-Esteu a la placeta o al carrer del davant de casa (on també hi ha una zona on juguen).
-Esteu amb les nenes.
-Si voleu anar a algun altre lloc m'heu d'avisar.

I així fem gairebé cada dia, cap a les 19h o una mica abans surten els nens com bolets.
El grupet es de 8-10 nens, de 4 a 11 anys. Les grans són les nenes. La veritat és que si algún dia elles no hi són no em quedo tant tranquila...
Juguen a fer horts, rams de flors que després em porten a casa, a fer jocs amb pedretes, a jocs d'orientació, d'amagar tresors i trobar-los, a fer tot tipus de bijuteria amb flors i herbes, juguen en equips, es cuiden, aprenen, s'ajuden i creixen l'un amb l'altre.
De vegades venen a casa a buscar una joguineta i se'n tornen.
Alguns dies baixo amb l'Anaïs i els observem, com juguen a jocs inventats, com s'organitzen i es respecten, mai tenen cap conflicte, sempre tot flueix i és fàcil. Les nenes són les que organitzen els jocs, decideixen els equips, troben sol.lucions, i fan de mare dels més petits.
Quan és l'hora de sopar, trec el cap i amb un crit " a sopaaaar" en un mig minut ja els tinc aqui (tot i que ultimament Alai ens regateja..... va 5 minuts més porfaaaaa)
Ara com ara, això és el que més valoro del canvi de lloc.
No tant pels moments de tranquilitat que m'ofereix a mi aquest espai, que la veritat és que són importants i de fet, és un recurs que a Blanes no tenía i em facilita les tardes. Però el que més valoro és aquest espai que han trobat els meus fills. Un espai lliure, no dirigit, sà, un cercle d'amics pel dia a dia, en un entorn a l'aire lliure.

Febre creativa 2: capçal

Desde el mateix moment en que vem muntar el llit vaig notar que aquell capçal tan gran i de color clar em demanava un toc personal. L'havia de decorar d'alguna manera, perque sino no em quedava tranquila...





Desseguida vaig pensar en el decoupage, una tècnica que m'encanta i que ja havia experimentat en altres mobles. Es tracta d'enganxar retalls de paper maco.



Simple, divertit, i ràpid.



Ho havia fet en tauletes de l'IKEA, amb paper de regal i amb tovallons de paper decorat, així que a cada botiga que entrava mirava i remirava tovallons i papers de regal, en busca del motiu adequat....però no acabava de trobar el què, i anaven passant les setmanes i aquell capçal em començava a incordiar.



Al mercat municipal, hi ha una paradeta de manualitats, hi vaig anar a fer un ull, tenien bastanta cosa però no m'acabava de convencer res, tot era massa floral, massa papallones i animals...però el segón dia que hi vaig anar vaig veure un plat decorat amb una heura i em va cridar l'atenció. Al preguntar d'on havia tret el diseny la dona em va dir la botiga on podia trobar el paper de les heures. I allà em vaig plantar, i després de mirar i remirar, vaig decidir que sí, que les heures quedarien bé.



El pitjor ha estat haver de retallar una cosa tant i tant recargolada....m'hi he tirat hores, i per la meva manera de ser, totes seguides....és que quan començo amb algo així no puc parar fins que ho acabo.... i aquesta vegada pensava que em quedaria guenya, jejeje...







El resultat ha estat genial. M'encanta el nostre llit "nou". Si cliques sobre la imatge la podràs veure en més detall.





























I el següent que caurà seràn les tauletes de nit...però aquesta vegada, vista la feinada de retallar, m'ho prenc amb més calma i m'agafo uns dies de descans ;)

Una recepta: "Mojo Verd"

Ideal per a acompanyar les patates arrugades, però també verdures bullides, o peix.

Posar a la batedora, trituradora o thermomix:

-70 grams de cilantre fresc
-2 alls
-1/2 culleradeta de sal
-1/2 culleradeta de pimentó picant
-1 culleradeta de comí en pols

Batre mig minut i afegir:

-30 grams de vinagre
-200 grams d'oli d'oliva verge extra.

Batre durant un minut.

El resultat és una salsa exquisida que es pot guardar a la nevera i aguanta molt bé degut a l'oli que és un conservant natural.

Bon profit!

Una recepta: "Hummus"

Aquesta és una de les nostres favorites, una recepta d'origen àrab, senzilla i que es fa en un plis-plas. Fins i tot a l'Anaïs li va agradar!
Aqui us la deixo:

-400 gr de cigrons ja cuits i ben escorreguts.
-1 cullerada de tahine (crema de sèsam, la podeu trobar a les botigues dietètiques), no és un ingredient imprescindible, però li dona un toc especial i si ho vols fer bé l'has de posar.
-1 o 2 dents d'all, millor 2, però si ho han de menjar nens jo en poso 1.
-Suc d'una llimona. 1/3 de got d'aigua.
-Mitja culleradeta de comí en pols.
-Sal al gust.
-Un raig d'oli d'oliva del bò

Poses tots els ingredients en una batedora, trituradora, thermomix o similar. Ho tritures uns minuts, si veus que queda massa espès afegeix una mica més d'aigua.

Per servir-ho ho poses en un plat, li tires una mica de pimentó dolç i un altre raig d'oli d'oliva.


Es menja sucat en pà de pita. Però també va bé en torradetes, palitos de pà, tostitas...

Boníssim i sà!

Sóc Lactivista

Ahir vaig enganxar una imatge nova al Blog, la de sóc lactivista.

El lactivisme és la defensa del dret del bebé/nen a ser alletat, i també el dret de la mare a alletar. A alletar a demanda, en qualsevol lloc, sense mirades ni comentaris de desaprovació. A alletar fins que el nen i la mare ho desitgin.

I em vaig adonar que a més de ser lactivista m'he convertit en la mare que conec que alleta a un nen de major edat. Ostres! És que fins ahir no me n'havia adonat!

Fins ara, i que jo conegués personalment, tenia el límit als 5 anys justos, que va ser quan la meva amiga de la infancia T. va decidir deslletar a la seva filla G.

De fet, va ser el retrovament amb aquesta amiga, quan jo encara no tenia fills i ella tenia la G. d'un any la que em va obrir els ulls al món de la lactància materna prolongada i al lactivisme.
Ella em va explicar que tothom es sorprenia que la petita G. d'un any encara mamés. Em va explicar com el seu pediatre li va "receptar" papilles als 4 mesos, com ella es va adonar que la bebé no estava preparada per menjar, com es va informar en un grup d'assessorament (Grup ALBA de Barcelona) i perquè els bebés havien de mamar almenys dos anys. I jo en vaig prendre nota per quan em toques.

I anaven passant els anys i la petita G. encara mamava, amb 2, 3, 4 anys....fins que la T. va decidir que pels 5 anys ja ho deixarien de mutu acord.

I va nèixer el meu primer fill Alai, i vaig tenir problemes amb l'inici de la lactancia, i em van ajudar unes dones meravelloses amb les quals més tard vem inicia el grup d'assessorament a la lactància CALMA de Blanes. I em vaig fer assessora de lactància, i vaig poder ajudar a altres dones. I van passar dos anys de lactància full-time i va nèixer en Roc. I vem seguir lactant, en tàndem. Si, si, això es pot fer, tenim dos pits! I van passar dos anys i mig més i em vaig quedar embarassada. I aquí vaig decidir que no em venia de gust lactar altre cop durant l'embaràs, així que vaig deslletar-los. Alai amb 4 i mig i Roc amb 2 i mig.

I va néixer l'Anaïs, (que ja te 7 mesos) i al poc temps tant Roc com Alai em van demanar pit i els hi vaig donar.
El petit Roc que ara te gairebé 4 anys ha oblidat ja l'instint de succió, posa els llavis sobre el mugró, em mira sense saber ben bé com fer què surti la llet, surt i diu ja està amb un somriure picaró. Me'n va demanar un parell de vegades i vist que no funcionava, mai més n'ha demanat.

En canvi L'Alai s'hi agafa perfectament, suposo que 4 anys i mig no s'obliden tant fàcilment... en pren un minut, la seva cara es transforma en "nosécomexplicar-ho" algo així com estic al nirvana i després em mira i em deixa anar alguna frase tipus: "ostres mare, és que és tan bona, crec que millor que una orxata".

D'aquí a un mes farà 6 anys. I encara me'n demana, un o dos cops a la setmana, quan em veu al sofà donant-li a l'Anaïs i ell no està jugant, o està en un moment de no fer res (que no passa gaire sovint). Em mira el pit i s'hi acosta, no diu res. Llavors li pregunto: "en vols una mica?" i ell diu "si, només una miqueta", I jo li dono. I en aquest minutet de connexió, les nostres essències es fonen. És difícil d'explicar. El temps es congela i és com si l'Alai bebé i la Sandra mare de l'Alai fossin un de sol.

I així m'he convertit en la dona que conec, que més temps ha prollongat la lactancia.

I desde aquí agraeixo a totes les dones que d'una manera o altra han influit en que això sigui així.

Tahis, Mayte, Teresa, Andrea, Imma,...gràcies de part nostra!

Una recepta: "Papas arrugadas"

Aquesta és per damunt de totes, "la recepta" per excelència de la cuina canària.
Qualsevol plat, va acompanyat de les "papas", i els autòctons en menjen cada dia.
La veritat és que per la senzillesa de la recepta, i pel seu extraordinari resultat, recomano que ho proveu. Tot i ser una recepta de patates bullides, us asseguro que no us deixaràn indiferents. És una recepta deliciosament volcànica!

Aqui va en 10 passos ben senzills:

Per 1 Kg de patates (les més petites que trobis, mida pilota de ping-pong) necessites 1/2 kg de sal gruixuda.

1-Renta bé les patates, ja que es menjen amb la pell.
2-Posa-les en un casso.
3-Cobreix-les amb aigua freda.

4-Tira-hi la sal.

5-Tapa el casso.
6-Encen el foc i cou-les a foc viu amb la tapa posada.
7-Als 10 minuts de bullir, comprova que són cuites punxant amb un ganivet de punta fina. Si no són cuites deixa-les uns minuts més.
8-Escorre-les sense destapar-les del tot, el secret està en mantenir la tapa amb una mà just perque surti l'aigua i amb l'altra aguantar el casso.
9-Apaga el foc i sense retirar el casso ni la tapa, ves remenant el casso cada 2 minuts sacsejant-lo.
10-Als 10 minuts destapa-les, les patates estaràn amb la pell seca, arrugades i blanquinoses.

Llest!

Les pots menjar tal qual, diguem a palo seco, però també acompanyades amb qualsevol salsa tipus maionesa, all i oli....
Aquí les acompanyen amb unes salses especials, els hi diuen "mojo" n'hi ha de verd fet amb cilantre i de vermell fet amb pebrotets picants.

Els mojos us els penjo un altre dia.

Bon profit!

Lagos Martíanez

Si hagués de dir tres coses que m'agraden especialment del lloc on visc, ara mateix diria:

1- El clima:

Tot l'any primavera. Tot i que encara no he experimentat físicament la calor de l'hivern, ja que hem arribat a l'estiu. La gent d'aqui tots em diuen "aquí a partir de l'octubre és quan comença l'estiu". Suposo que es refereixen a que segueix fent calor i a més és la temporada alta, quan arriben el gros de turistes a disfrutar del sol i la platja a ple hivern.


2-El paissatge:

El fet que sigui una illa volcànica fa que tingui un paissatge màgic. Hi ha deserts, barrancs escarpadissims, selves frondoses, platges paradisíaques, penyassegats altíssims que es claven al mar, i fins hi tot pots pujar a més de 3.000 metres a jugar amb la neu del Teide. Si una cosa és Tenerife, és una illa de contrastos.


3-Els Lagos Martíanez:

Suposo que és la novetat, però n'estic enamorada. Ho tenim a Puerto de la Cruz, i és un orgull de la ciutat. Tot i ser una construcció artificial està feta amb tan bon gust, i tant fusionada amb el paissatge que en comptes de fer mal als ulls, relaxa, i en tots els sentits.
Ho va construir l'arquitecte canari, César Manrique. Es tracta d'un complex turístic municipal, format per 7 piscines (que representen les 7 illes canaries), de diferents mides i formes, 3 són pensades per als nens. Tot el complex és enorme, i està literalment ficat al mar. Està construit amb pedra volcànica, i ajardinat amb plantes autòctones. Te un total de 27.000 metres cúbics d'aigua de mar. Perque això és el millor: són piscines d'aigua de mar. L'aigua és ben fresca ja que està constantment renovada desde el fons del mar.

I al ser municipal, els preus són molt assequibles. Si ets resident a Puerto de la Cruz et costa 1.80 Eurus l'entrada d'adult, i 0.50 la de nen (de 5 a 10 anys, els més petits no paguen). Si no ets resident pagues el doble, que segueix sent poc. I a més amb el preu et ve una tumbona inclosa. El parasol, si el vols l'has de pagar a 1.50....però tot i així segueix sortint barat.
A part de les piscines, hi ha bars, restaurant i casino (aquests són per disfrutar-ho al vespre). A la nit diuen que és preciós, amb les piscines il.luminades, i també s'hi fan concerts de Jazz.

Per mi és tot un luxe i hi anem algunes tardes. La pega, és que a l'estar al centre del poble no te l'aparcament fàcil...i amb transport públic (Bus) amb els dos menuts, el cotxet amb la nena, i tot el kit complert (tovalloles, manguitos, recanvis...omplim una bossa blava de l'IKEA) encara no m'hi he atrevit. De moment quan hi volem anar si no és en cap de setmana (que llavors si que agafem el cotxe) truquem un taxi i en un plis-plas ens hi deixa a la porta.

Si veniu de visita, almenys una tarda la passarem aqui :)

Les platges

Si en alguna cosa m'equivocava quan vaig saber que vindriem a viure a Tenerife, va ser en pensar que em passaria el dia a la platja, jugant, nedant, i fent vida i temps lliure amb els meus fills. Encara ho tenia més clar quan vem decidir que viuriem a Puerto de la Cruz, i que casa nostre seria a una distància de la platja que es pogués fer a peu. Doncs tot i complir-se les premises, la platja no la disfrutem en el dia a dia tal com feiem a Blanes a l'estiu.
Tenim dues platjes bastant a prop de casa, les dues a uns 10-15 minuts a peu (a ritme de Roc). Estàn en direccions diferents.
Passant pel Mercat Municipal hi ha Playa Jardín, una platja enorme formada per tres platjes consecutives. La veritat és que és preciosa, amb unes vistes del Teide impressionants (quan es deixa veure). Com totes les platjes d'aquí és de sorra volcànica negra. Llarga i ben ample. Hi ha lloc per a tothom. La primera vegada que hi vem anar em va sorprendre la baixa densitat de gent, tenint en compte l'extensió i la bellesa de l'indret. També ens va sorprendre la bandera vermella, que a Blanes només veiem un cop l'any si es que la veiem! Al cap dels dies d'anar-hi vem entendre que la bandera vermella gairebé permanent (com a molt canvia a groga) fa que la gent no hi vagi, almenys a banyar-se. Culpa de ser al nord de la illa que hi ha sempre mar fort. Només s'hi fiquen els surfistes. Sempre, sempre hi ha mala mar i mai, mai, t'hi pots banyar. Els meus pobres fills acabaven jugant amb la font de rentar-se els peus...O sigui que aviat va quedar descartada. Ens van dir que posen unes cascades d'aigua de mar que cau a la sorra perque els nens puguin jugar amb l'aigua, però sempre que hi hem anat està apagada, sembla que l'estan reparant, i ja ens hem cansat d'anar-hi.
L'altra platja propera a casa és la del centre del poble, que de fet no és platja natural, sino que es el port antic que ja no es fa servir com a tal. Aqui la gent li diu "El muelle", és de pedres grosses i rodones, moltes pedres "pomez" i als autòctons els hi encanta anar a banyar-s'hi, però és tant i tant petita que sempre està plena del que es veu que és la gent d'allà de tota la vida, en families grans que juguen al Bingo mentre prenen el sol, peten la xerrada i es remullen, tots amb les seves cadiretes, parasols i neveretes. I a mi em fa com cosa entrar allà, sembla ben bé que et fiquis a casa d'algú....o sigui que quan hi anem es tard, que és quan està buida i per jugar a tirar pedres al mar perque als meus fills això de banyar-se al port no ho acaben de pair i els hi tira enrera...

A part d'aquestes platjes, si anem en cotxe tenim accés a moltes més. Però de moment només n'hem visitada una. La platja de "las Teresitas" a Santa Cruz de Tenerife, mitja hora en cotxe. A mi quan em van explicar que era una platja artificial, que havien dut la sorra del Sàhara (amb escorpins inclosos! ara ja solucionat...), vaig pensar "ja veuràs tu quina cutrada". Però no, resulta que és el paradís, sobretot per les families amb nens. Sorra fina, fina, com la farina, totalment daurada, i aigua calmadíssima i que mai fas fons a no ser que nedis i nedis lluny. Sembla que siguis al Carib! La pega és que com que està al sud de l'illa hi bufa força el vent, i quan hi ha ratxes, la maleida sorra fina vola i emprenya que ni t'ho imagines.


Total, que per una cosa o per l'altra la platja ja no és el que era per nosaltres....i em canviat de plan, jo em quedo amb els "Lagos Martiànez" , la sol.lució perfecta que espero explicar-vos en la propera entrada.

Generositat

Quan anem al mercat, a correus o a Playa Jardín, passem per un carrer on estàn fent obres, gairebé cada dia hi passem, almenys un cop. Sempre hi ha els mateixos obrers, tres o quatre, bastant grans en edat, almenys aparentment. N'hi ha un que es va passar dies i dies tallant rajoles amb una talladora estrident. En Roc sempre parava una estona a mirar com feia la feina, desde l'acera de l'altre costat del carrer. Sempre li han agradat les obres a en Roc.

Un dia Roc va gafar de la cuineta de joguina que tenim, un "tallapizzes" de plàstic i jugava a fer veure que tallava rajoles. Al dia següent quan vem sortir de casa va voler dur-lo amb ell. Li volia ensenyar al senyor de les obres, perque veies que ell també tallava rajoles. El senyor de les obres es va mig emocionar i des d'aquell dia que els meus fills s'hi saluden, i de tant en tant ell s'acosta per fer-los una encaixada de mans.

Avuí quan hem passat per allà, el senyor obrer ens ha vingut a saludar i ha dit que tenia un regalet per cadascún dels germans. Els meus fills i jo mateixa, ens hem quedat sense saber què dir. Ha anat a la seva bossa i ha tret dos paquets embolicats iguals. Dins hi havia cotxets, motos i un camió. Pels dos igual.

Hem donat les gràcies i em seguit el camí, contents i agraits.

Es maco trobar gent generosa, que et sorprèn amb un petit detall inesperat com aquest :)

Ara pots seguir el Blog per mail.

Alguns seguidors em van preguntar com era que no rebien un avis al mail cada vegada que hi havia una entrada nova. La veritat es que crec que hauría de ser una opció per defecte en el moment en que et fas seguidor d'un blog. Però no es així, i la única manera de saber si hi havia novetats o no al blog era entrant de tant en tant a xafardejar. Que es el que faig jo amb els blogs que segueixo...El cas es que avuí he descobert que pots enganxar un gadget que permet que qui vulgui rebre les noves entrades per mail ho pugui fer deixant la seva adreça.

Espero que us sigui útil.
I als que teniu blog, animeu-vos i enganxeu el gadget!

Fins aviat!

Blat de moro Feliç

Blat de moro feliç seria la traducció de Happy Mais, una joguina "ecològica" i constructiva que permet crear en formes i colors. Ja feia temps que ho havia vist en alguna web i l'altre dia, aprofitant que havia de comprar maquillatge per a pintar cares en una web de manualitats, ho vaig veure i vaig posar-ho al mateix cistell.

Es tracta d'uns cilindres fets amb blat de moro inflats, tenyits amb colorants no tòxics, i que es poden tallar o aixafar per canviar-los la forma. I el millor: si els humiteges s'enganxen entre ells o al paper sense necessitat d'aplicar cap cola. Només cal una espongeta mullada i escorreguda per anar-los "sucant" per on vols que enganxin.
Per la textura i la forma recorden una mica als "ganxitos".
La veritat es que donen molt de joc, i Alai i Roc estan súper contents, han passat dues tardes molt entretinguts triant dissenys, colors, tallant, xafant i enganxant.

També vaig agafar un llibret amb una mena de plantilles per omplir, perque tinguessin una guia si els venia de gust.

Alai va decidir fer un planeta Terra, on va marcar Tenerife com un tros de terra gris amb el Teide ven alt (i treient lava!). Roc va omplir una papallona. I jo vaig construir un test amb floretes. Avui Alai ha començat a construir un castell i en Roc ha omplert el dibuix d'un cargol.
Divertit i molt entretingut!
Aquí us deixo les nostres primeres creacions:

Febre creativa 1: decorant una làmpara

Els que em coneixeu, ja sabeu que m'agafen "febres" creatives, i que m'encanta tunejar tota mena de coses...Avuí he tingut un moment creatiu, mentre Mikel acabava de penjar les làmpares que faltaven.

Com que en aquest pis hi ha tantes bombetes, 8 en total (sense contar banys), i no ens voliem arruinar en làmpares, vem decidir comprar-ne 3 de maques (una mica més cares del que voldriem) per l'habitació de dormir, la sala i el menjador, i les altres 5 (cuina, rebedor, passadís, habitació de jocs) de les més barates d'IKEA, per compensar.
3 d'elles són el model VARMLUFT, una lámpara de paper, que la versió petita val 4 eurus i la gran 6 eurus.

És aquesta:

Doncs, el que ha passat és que m'ha pujat la febre creativa mentre obria i muntava la pantalla de paper per l'habitació dels nens (ara habitació de jocs perque tots 5 tornem a dormir en la mateixa habitació, per sort cadascú al seu llit...).
He agafat els rotuladors dels nens i m'he posat a decorar la làmpara. I aquest es el resultat:

El Limón

El Limón és el nom d'una "zumeria" i restaurant vegetarià que hi ha al centre de Puerto. Ens en van parlar uns amics de Mikel i des que hi vem anar per primera vegada farà ujn parell de setmanes, ens hi hem tornat adictes.
Gairebé en cada passeig pel centre no podem evitar passar per allà i endur-nos una nova combinació de suc. Pots demanar la barreja que vulguis, de fruites i verdures, te'l fan al moment. Gairebé mig litre de vitamines fresques per menys de 3 euros.
Ens encanta el de tomàquet i àpi, i també un de poma, raim, llimona i menta, el preferit de l'Alai: taronja, papaya i maduixes. Algún dia tastarem els plats que també semblen perillosament deliciosos i sans.

Mmmmmm....

Per dins te un aire bucòlic encantador. Si veniu a veure'ns segur que us hi durem ;)

L'hortet

Ara que tenim dos jardins hem decidit fer un petit hortet al de darrera. Sempre n'hem volgut tenir d'hort, però al balcò diminut de Blanes no hi cabía gairebé res i vaig preferir posar-hi alguna planta ornamental que no pas dos testos per fer hort de balcó. Quan anavem a casa la Imma i en Lluís se'ns queia la baba amb el seu hortet. Sempre deiem que un dia en tindriem un d'aquests!

I un dia ja ha arribat :)

Vem anar al Leroy Merlin, que tenim bastant a prop, i vem comprar alguns plançons (cebes i tomaqueres), i també uns sobrets de llavors de rabes, carbassons, i pastanagues. També vem comprar un kit molt pràctic de plantar llavors, i entre tots vem sembrar. De moment només ens ha germinat un rabe....esperem que surti alguna cosa més...

El que més va costar va ser arrencar la gespa del tros de jardi on plantariem.....vaig trigar dos dies i encara tinc agulletes! És una gespa forta que fa com estolons, i queda molt entreteixida.
Vem clavar unes valles de plastic per separar l'hort del jardi, i vem plantar les dues tomaqueres i les cebes. Això va ser un matí. A la mateixa tarda ens vem trobar tots els tomàquets que eren vermells mossegats i menjats. Desseguida vem pensar amb els llangardaixos que viuen al jardi (i a tot arreu). Són grans com un pam sense contar la cua que fa mig pam més. I sabiem que menjaven plàtans. Alai i Roc els hi havien donat plàtan en un parc i venien a menjar de la mà, suposo que al parc estan mig ensinistrats i acostumats a que la gent els porti menjar. Ara sabem que també són tomaquívos.
Esperem que quan les tomateres siguin gans i altes no puguin arribar als tomaquets de més amunt....Sinó ja ens podem oblidar de cultivar tomàquets, a no se que els engabiem...

No he aconseguit encara fer una foto als protagonistes, perque a la que em senten fugen paret amunt. Fa gràcia com sempre que surts al jardí del darrera sents els sorolls d'algú que fuig amagat entre les fulles de les plantes que s'enfilen i tapissen el mur del davant.
He trobat alguna foto a la web, la penjo perque així veieu als lladregots.
Tenen uns colors preciosos, sobretot els mascles.

Avuí l'Alai i en Roc han decidit posar un gran exèrcit de ninots (animals, dinosauris i gormiti) vorejant l'hort. Amb aquesta estratègia defensiva, l'hort queda més que protegit de qualsevol intrús!

Premi

Fa 4 dies que tinc la finestra oberta i m'ha arribat un premi. Això si que no m'ho esperava! La veritat és que tampoc sabia que existissin. Ara sé que dins els món dels Blogs hi corren premis que es van passant els bloggaires, la veritat es que ho trobo bona idea, perque t'arriba informació de blogs interessants que d'altra manera potser no trobaries.

El premi que m'han atorgat es titula "Me gusta tu mentalidad", creat per l'autora del blog "Pequeña Budda Islandesa" http://whereismybabyfrom.blogspot.com/. El premi és un quadre creat pel seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa. Una ilustració preciosa, que m'encantaría tenir ben gran en alguna paret de casa.

El premi me l'ha donat la Violeta, la meva germana (germana de vida), a través del su blog L'EMOCIÓ VIOLETA , que de fet és l'únic Blog que segueixo assiduament, tot i que de tant en tant faig ullada a uns quants blogs.

El premi va acompanyat d'un qüestionari i la premisa és que, un cop rebut el premi i respost el qüestionari, jo premïi 7 blogs més i expliqui què m'agrada d'ells.

Aqui va el qüestionari, que per manca de temps contestaré amb poques paraules

Una cançó que m'emocioni

Qualsevol de les cançons de la banda sonora de la película "Amelie". És la meva preferida i tant la pel.lícula com la música em posen l'emoció a flor de pell.

País on m'agradaria viure i per què

M'agrada el meu pais, Catalunya. Un pais ric, en gastronomia, paissatge, cultura,....no el canvio per res!

Com em descric en 5 adjectius

Alegre, simpàtica, oberta, guapa, i molt llesta :) i haig de dir que em quedo curta, perque sóc molt més que això!!!

Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?

Si, la meva avia. Sempre seré molt feliç, i tenia raó.

Un objecte important per mi, i per què

Objecte....mmmmm....ara mateix....el meu portàtil. Sens dubte no se que faria sense ell....

El meu perfum preferit

Per nom, "Anaïs-Anaïs" de Cacharel, per olor "Agua fresca de Rosas" de Adolfo Dominguez, tot i que desde que sóc mare, la meva olor favorita es la dels cabells suats dels meus fills :)

D'on creus que ve la sort?

La sort no ve de fora, la sort la fas tu.

I ara passo el premi a:

-Com que enlloc no diu que no pugui premiar a qui m'ha premiat li passo a la Violeta, perque el seu blog és boníssim i punto: L'EMOCIÓ VIOLETA,

-i també al de DOULA VIOLETA, per fer-li propaganda, per una bona causa.

- Al blog de l'Esteve i l'Esther, bojos del romànic, i que si ja s'ho curraven amb els albums ara amb el blog encara més. BÀSICAMENT ROMÀNIC

-El blog de la Núria, una marassa, que ens explica les seves aventures en familia. LA CASETA DE FUSTA.

-El blog de la Natália, que m'ha fet viure i sentir les seves aventures com a cooperant per Uganda. FLOWER POWER

I aqui em planto, perque de fet els altres blogs que miro molt de tant en tant, sobretot per falta de temps, no els miro prou com per poder premiar-los ... així que queda una mica cutre, però és així ;)

L'enyorança

Diumenge passat a Blanes es va fer el cinquè cercle de dones del qual formo part. Són unes reunions sagrades, d'intercanvi, de solidaritat i escolta, de comprensió, recolzament, expressió... on es creix i es celebren les etapes de la vida. Són unes reunions màgiques d'on surts carregada d'energia amorosa. La veritat és que ara que no ho tinc físicament ( si virtualment) me n'adono de la gran pèrdua...enyoro el cercle!

El canvi d'escenari m'està costant, em sento sola, tot i tenir els meus tres fills amb mi les 24 hores del dia. I em sento lluny. Lluny de casa. No sé quan trigaré a fer casa meva el que ara encara em sembla desconegut.

Visc en una casa molt bonica, com la que moltes vegades he somiat, amb dos jardins que cada dia son més verds i vius, amb un clima i una llum meravellosos, un paissatge preciós, un aire que s'olora pur...però em manquen la calidesa de les amigues. El seu contacte, les mirades, els riures, les xerrades, la complicitat. I me n'adono de la riquesa de relacions que he deixat a Blanes. En 6 anys de viure-hi i començant de zero vaig teixir un entramat preciós de gent que m'acompanyava i em cuidaven, que es deixàven acompanyar i cuidar per mi també.

I sóc tot ulls i orelles, esperant a que comencin a arribar aqui on sóc les persones que m'acompanyaran i em cuidaran, que es deixaran acompanyar i cuidar per mi en aquesta nova etapa.

Avuí m'enyoro.