Febre creativa 7: corona d'aniversari

Avui l'Alai fa 6 anys.

Ara mateix tinc un pastís al forn, mmmmm....aquest any me l'ha demanat de xuxes un altre cop, però m'he fet la "longui" i li he dit que no es valia repetir dos anys seguits el mateix pastis, jejeje. La seva segona opció ha estat de xocolata i maduixes. Bona barreja :)

Farem una festa familiar ja que tenim els avis amb nosaltres, i demà en farem una altra aprofitant que també ens visiten els meus germans. Per primera vegada en més de 6 anys estarem la familia al complert!

I per a les celebracions, què millor que una corona per als Reis de la casa, la princesa encara massa petitona, no n'està gaire convençuda, i amb una diadema va feliç. L'any que ve segur que ja en demanarà una per ella.










He fet servir el tutorial de Nitdia, que la primera vegada que vaig veure em va semblar difícil, però una vegada posada mans a la obra ha estat xupat ;),
De veritat que no te cap complicació, es ràpid, net, i el resultat espectacular. Jo que no sóc gaire amiga d'agulles i fil ho he fet facilment, o sigui que us animo, si us fa gràcia, a provar-ho.

M'agraden també com a regal, és original i maco.

Els meus nens han triat colors i disseny, i estàn encantadissims amb les seves corones reversibles.

Tres mesos

Avuí fa tres mesos que visc a Tenerife. Ja sé que semblarà un tòpic, però com passa el temps de ràpid!

Que lluny em queda la mudança......tot i que en realitat la mudança no s'ha acabat fins fa una setmana, que ens van tornar el nostre cotxe, per fi! Si, si, el cotxe està arreglat, després d'esperar a que les assegurançes féssin alguna cosa...tres mesos vam aguantar, per acabar pagant de la nostra butxaca, les reparacions i el cotxe de lloguer que hem fet servir mentre no hem tingut cotxe....esperem que ens ho paguin tot, perque no hi ha dret.

Mals rotllos a part.

Aquests tres mesos van començar amb moltíssima enyorança, el primer mes. Amb força més estavilitat el segón mes, i amb més entusiasme, el tercer mes.

Ara ja sento que sóc jo altra cop, alegre i somrient.

Avuí pensava que si haguéssim de tornar a Blanes, enyoraria una mica Tenerife...i això ja és senyal que ho sento meu, que ja he deixat que formi part de mi.

Els meus fills estàn súper adaptats, tenen molts amics de les cases del costat, i a l'escola estan contents. Sens dubte ells han guanyat molta qualitat de vida, i per això ja ha valgut la pena!

La part fluixa segueix sent per mi la part social. La meva esperança quedava en l'escola on creia que tindria contacte amb altres mares, però amb la història de l'escola a la muntanya, jo he queda aillada del tema. Espero que aviat començaré a donar classes de ioga prenatal i allà hi coneixeré gent (he trobat un local, ara només falta que arribin les dones)...

Aquesta setmana que estan els meus pares de visita i els hi hem pogut ensenyar una mica la nostra ciutat, m'he adonat que és realment preciosa; el passeig, el mar, els carrers, les places, tot te un encant, i la llum és totalment diferent, és llum d'Àfrica, te un color diferent i els núvols tenen una altra presència. Potser, fins hi tot ma mare te raó quan diu que és més maco que Blanes, sense desmereixer Blanes es clar!

A part de visitar-nos, els meus pares estan fent turisme, no paren a casa, s'estan recorrent tota la illa i al vespre quan miro les seves fotos penso que quina meravella d'illa! Espero aviat poder fer-hi vacances i coneixer-la a fons en primera persona.

Aquí us deixo un raconet de Puerto que m'encanta:








- Posted using BlogPress from my iPad

Una recepta: empanadilles

L'altre dia al súper del mercat vaig fer un ull a la secció dels congelats, on normalment hi miro poc. Em va cridar l'atenció un paquet de "La cocinera" on hi deia "16 obleas para empanadillas". Vaig mirar els ingredients: farina, aigua, sal i mantega de porc. 1,25 €. M'ho vaig endur per provar. Segur que a la Península es troba bastant més barat.



Havia fet empanadilles a casa una vegada, i és un conyàs haver d'amassar i tallar, amassar i tallar mil vegades. Per això sempre acabo fent empanada gran que acabes ràpid. Però m'agraden les empanadilles!

Vaig seguir les instruccions, ben fàcil: deixar descongelar 1 hora, omplir-les amb el farciment desitjat, plegar-les i segellar-les amb la forquilla.

Les vaig farcir amb una barreja de: pebrots del piquillo, ou dur, tonyina i tomàquet fregit.



Jo vaig optar per fer-les al forn, prèviament pintades amb ou batut, però evidentment es poden també fregir com s'ha fet de tota la vida.



El resultat, una autèntica delicia! És molt fàcil i te molt de joc, ja que les pots omplir del què vulguis, i són molt bona opció per endur de pícnic.

....amb poma i canyella han de quedar deliciosessss....

Febre creativa 6: gerro per flors

Tinc els rosers del jardí amb flors, però no tinc cap gerro on lluir les flors.

Em vaig inspirar en el bog de Nitdia on proposa fer gerros reutilitzant ampolles de plàstic buides, però com que no me'n sortia fonent el plàstic de manera que em quedés una forma bonica, vaig desistir, i el que vaig fer va ser enganxar-hi paper de seda lila amb cola blanca reduida una mica amb aigua.

L'ampolla està tallada i la part de dalt és dins de l'inrevés, per a donar estavilitat a les tiges i que quedi la flor recta.

Febre creativa 5: pedres

Els meus fills són amants de les pedres, i si són grans, millor. Hi juguen fent veure que són cotxes, barques, taurons....o el que els calgui.

Quan anem a Playa Jardín n'hi ha ple i sempre es munten grans històries. Però alhora de marxar, se les volen endur a casa! A Blanes teniem el balcó ple de pedres i pals i jo sempre em queixava que no teniem espai per aquest tipus de col.leccions, ja que el nostre balcó de fet no arribava ni a balconet....però ara és diferent, i ells desseguida han raonat que tenint dos jardins podem recollir pedres grosses sense problemes.

I així fem. Per a seleccionar una mica les mides i que en siguin conscients, el que faig es dir-los que les duguin ells una part del camí, després ja les posem sota el cotxet de l'Anaïs, aixi no es passen tant intentant dur pedres massa grans.

Ja teniem unes quantes pedres guardades a la terrassa, i el cas és que un cop a casa mai hi juguen, simplement les col.leccionen. Els hi vaig proposar que podriem pintar-les, cada pedra d'un color que triessin, així quedarien decoratives.

Les van pintar i les vem deixar decorant la terrassa. Al cap d'un parell de setmanes la pedra vermella se'm va suggerir una marieta, un insecte pel qual tinc una debilitat, m'encanten! Després de la marieta han aparegut dos peixos i un dinosaure, que ens fan companyia a la terressa.

Ja estic desitjant tornar a la platja per ampliar la col.lecció ;)

Premi, el segón

M'han concedit un premi pel blog. És el segón, i m'ha arribat a través de la meva amiga Judith, que està com jo, adaptant-se a una nova vida però a Galicia. Gràcies bonica! El premi m'ha arribat desde el seu blog "Casa nostre".

És un premi a la blogera versàtil:








VERSÀTIL:
Adjectiu procedent de la paraula llatina versatilis, que fa referència a la capacitat d'alguna cosa o d'algú a adaptar-se de manera ràpida i amb facilitat a noves situacions, funcions, etc.

El premi ve acompanyat d'unes normes:

-agrair i enllaçar a qui t'otorga el premi
-compartir 7 coses sobre mi
-otorgar el premi a 15 blogs (jo aquesta norma malhauradament me la saltaré, ja que no en segueixo tants de blogs...aixi que premiaré la meva darrera descoberta)

Aqui van 7 coses sobre mi, a l'atzar:

1-Tinc la sort de coneixer gent fantàstica que han aparegut a la meva vida just quan necessitava la seva aportació. Em sento molt afortunada d'això, d'aquests "angels" que passen pel meu camí per donar-me pistes per seguir creixent i anar endavant, just quan més els necessito.

2-Una vegada vaig plorar sota l'aigua. Imagino que no li ha passat a gaires persones. Després d'estar dues setmanes treballant als esculls de corall de Belize, vivint en una illa paradisiaca amb 30 palmeres cocoteres i poc més. L'últim dia de feina, fent la darrera inmersió, el meu company em va suggerir que em despedis dels peixets i vaig arrencar a plorar allà mateix a 10 metres sota l'aigua, entelant les ulleres i engargotant-me amb bombolles d'aire i aigua....

3-Desde que vaig marxar de casa els meus pares als 24 anys, he canviat de casa 7 vegades....i se que en vindran més, en aquest sentit si que sóc versàtil.

4-Quan vaig viure als EEUU vaig viure en primera persona un huracà i a les 3 setmanes en vaig fugir d'un altre.

5-Pensava que després de tenir un tercer fill ja en tindria prou, però ara veig que tot i que el més probable és que no en tingui més a mi no m'importaria un quart...(amor si llegeixes això no t'espantis siusplau)

6-No m'agrada conduir. Gens ni mica.

7-Sempre he pensat que el millor invent de la humanitat és l'aigua corrent. Sobretot la que surt calenta quan em dutxo. És un gran luxe pel qual dono les gràcies cada dia

I ara passo el premi a una blogera que acabo de descobrir i m'ha enganxat per la seva versatilitat aqui deixo l'enllaç als seus dos blogs:

Comparte tus ecoideas

3 macarrons

Circuit d'aigua

Avui hem construit un circuit d'aigua al jardí del darrera fent servir ampolles i dipòsits d'aigua buits, un embut i un tros d'un circuit de caniques. Ho hem enganxat al mur amb xinxetes i claus petits.

Vaig veure'n un en aquest blog i em va encantar la idea. Us recomano una passejada per aquest blog, ja que és una font d'inspiració per moltes coses.

Entre muntar-ho i jugar-hi hem passat una bona estona ben entretinguts i divertits.

Les placentes

Els meus tres fills han nascut a casa en tres parts ben meravellosos.

L'Alai, amb l'acompanyament d'una llevadora que es va convertir en millor amiga.
En Roc, amb l'acompanyament d'una bona amiga, que després es va fer llevadora.
I l'Anaïs va néixer amb mi, i en presència de la meva amiga que ja era llevadora (tenim un petit video penjat a youtube on no es veu gairebé res però m'encanta: si us ve de gust el podeu veure aqui)

En els tres parts, vaig fer servir un trosset de la placenta per fer un batut, juntament amb suc de taronja, per a recuperar forces i energies. La resta la vem posar en una bossa zip i cap al congelador, a l'espera de saber què fer amb elles. En principi, la idea era enterrar-les en algun lloc especial i fer un ritual d'agraïment i retorn a la Terra, però el cas és que em vaig trobar que de cop i volta ens traslladàvem a viure a Tenerife i encara no ho haviem fet....les placentes ara descansen al congelador de cals meus pares, a Barcelona....

Els meus pares venen a passar unes setmanes a Tenerife, i volen desconnectar el llum de casa, i clar: ara què fem amb les placentes!

Dur-les en avió seria genial, però tal com són als aeroports no ens voem arriscar a tenir problemes i que acabin a les escombraries...enviar-les per correu tampoc, ja que tot passa per aduanes i s'ha de declarar....enlloc diu que sigui il.legal, però dubto que hi hagi precedents i no sabem com poden reaccionar.

Total, que les placentes passaran uns dies al congelador de casa un veí dels meus pares, a l'espera que tornin i algún dia que baixem cap a la Península podré fer amb elles una cosa especial.

Buscant per internet he trobat com fer unes estampacions amb la placenta i m'han encantat, queden uns arbres de la vida preciosos.
Això és el que faré quan pugui, un bosquet amb tres arbres de la vida dels meus fills.




- Posted using BlogPress from my iPad

Jugant a la placeta

Ahir vaig estar a la placeta jugant amb tota la colla de nens, i els vaig proposar de fer un mandala amb les plantes i pedretes que trobéssim, ens ho vem passar súper bé i van quedar encantats de la seva obra d'art!

Febre creativa 4: bosses per l'esmorzar

A l'escola ens van demanar que els nens duguéssin l'esmorzar en les típiques bosses de tela de tota la vida. El cas és que a casa només en teniem una i força lletja que fem servir per guardar les peces d'un dominó.

A Blanes sabia on trobar-ho, però aqui mai he vist una botiga on en puguin tenir... Vaig mirar a les botigues del mercat que venen roba de nens, però res. Només se m'acudia anar a l'Alcampo del centre comercial, on hi ha de tot, però on odio anar a comprar ja que és, massa gran, massa lluminós i massa "comercial"....a més jo pensava en unes bossetes blanques que els nens poguéssin pintar al seu estil i segurament allà només trobariem Disney.

Total que vaig començar a pensar com podria fer-les jo mareixa, però sense cosir, volia algo ràpid, d'avuí per demà. Vaig buscar idees per internet però no vaig trobar res, tot era cosit.

Grapes no podien ser perque em fèia cosa que es punxessin, cola tampoc,....em va venir al cap una idea genial: tenia al costurer una cinta de l'IKEA (es diu SY) que serveix per fer les vores de les cortines sense cosir, és una mena de cel.lo de dues cares que enganxa quan planxes la tela.



Vaig anar a mirar la vora de les cortines i vaig decidir que si que quedava prou resistent.

Mans a la obra!

La tela la vaig agafar de les samarretes de l'escola de Blanes, a mode de tribut, s'endurien un trosset de la vella escola a la nova escola :)

Vaig fer servir la bosseta del dominó com a mostra.




En menys d'una hora vaig tenir llestes les dues bosses. I havent dinat les van decorar amb pintura acrílica, per un costat van fer el seu dibuix i per l'altre els hi vaig pintar el nom.

Han quedat espectaculars, i avuí les duen a l'escola ben orgullosos i contents!

La nova escola

Després de molt voltar, finalment hem trobat escola pels nostres fills. El que semblava impossible ha passat. Creiem que hem trobat una escola encara millor de la que teníem.

Es tracta d'una escola pública d'educació infantil i primària, és una escola petita en nombre d'alumnes, en total són menys de 100. És una mena d'escola rural, situada al municipi de la Orotava, a mig camí del Teide, a 1000 metres d'altitud, vorejada de montanyes i de boscos. Hi van els nens de les families que viuen allà prop, en cases escampades per aquí i per allà. Tot i que hi ha més families com nosaltres, tot i que poques, que l'han triada per altres raons. La raó principal, per nosaltres, ha estat la metodologia pedagògica que fan servir, que és la mateixa de l'escola de Blanes, amb l'avantatge que aquí tenen més solera, ja que fa 20 anys que funciona. A més, és un centre d'investigació en educació activa, i els seus mestres van a congressos de pedagogia a explicar els seus mètodes, així com també venen estudiants de diferens Universitats a aprendre sobre constructivisme de primera mà.

La plantilla, és ven petita, són 9 mestres. No fan servir llibres. Com que aquí a Canaries el govern paga 100 euros per nen que estigui fent primària per ajudar a comprar llibres, aquí el que fan és gastar-ho en llibres per casa del nen. A infantil només hi ha un grup de 18 nens i nenes, d'edats compreses entre els 3 i els 5 anys. A primària es reparteixen en 4 classes. L'horari és intensiu, de 9 a 14, a la tarda no hi ha escola.

Ens queda una mica lluny, a uns 20-25 minuts, i tenim el problema que la petita Anaïs no suporta anar en cotxe més de 10 minuts calmada...En principi, Mikel deixarà de fer jornada continua, per poder dur i recollir els nens, dinarà a casa i tornarà cap a la feina. Així la petita no cal que passi un calvàri.....i la mare tampoc....ja sabeu que jo i el cotxe tampoc som gaire amics...

Demà comencem. De moment fan 4 hores, fins a finals de mes que ja en faràn 5, i Roc farà adaptació, començarà anant-hi 1 hora, i demà depenent de com el vegi la mestra anirem augmentant temps. Això no ha calgut que ho demani jo, ells m'ho han demanat a mi, cosa que em sembla meravellós pel meu fill.

Crec que hem tingut moltissima sort de trobar el que necessitàvem!

Una recepta: "Caprese versionada"

Es tracta d'un plat refrescant, un dels favorits de Mikel. És una amanida de tomàquet i mozzarel.la de búfala fresca, que nosaltres versionem afegint alvocat.

Ingredients:

Tomàquet madur
alvocat
mozzarel.la de búfala fresca (es compra envasada en grans supermercats)
sal
pebre negra
orenga
oli d'oliva verge extra

Tallar els tomàquets a llesques fines
Tallar l'alvocat a llesques fines
Tallar la mozzarel.la a llesques fines

Per muntar el plat es posa una llesca de tomàquet, sal, damunt posem una llesca d'alvocat, sal, i damunt posem una llesca de mozzarel.la, sal, pebre i orenga, i un bon raig d'oli del bò.

Per acompanyar unes torradetes.

Una recepta: "Muffins del que vulguis"

M'encanten. Són el meu esmorzar de cada dia, en faig 10 de cop i en congelo la meitat en bosses zip. Els pots fer del que vulguis: xocolata, anous, taronja, poma...posis el que posis queden ideals.

Ingredients:

4 ous
100 gr. sucre
100 gr. oli de girasol
200 ml. de nata líquida
300 gr. de farina
1 sobre de llevat Royal

Afegir l'ingredient desitjat (200 gr. de xocolata trossejada o 200 gr. d'anous picades, o 1 poma ratllada, o una taronja amb pell triturada,....)

Batre ous i sucre, afegir oli i nata, batre més. Afegir farina barrejada amb llevadura i tamissada (passada per un colador perque quedi ben solta). Barrejar bé, fins que quedi una crema homogènia i barrejar-hi l'ingredient desitjat.

Posar-ho en motllos prèviament engreixats, omplint només 3/4.

Forn preescalfat a 200ºC, deixar-ho entre 15-20 minuts. Jo per saber si estàn fets els punxo a fons amb un ganivet de punta i si surt net estan bén cuits.

Aquests són de poma...Mmmmmmmm....

Una recepta: "Guacamole"

L'Anaïs se'n fa un fart, no sé si serà per les grans quantitats que en vaig menjar durant l'embaràs.
La recepta és ben senzilla:

Ingredients:

2 alvocats
1 tomàquet madur
1 dent d'all
suc de mitja llimona
sal
unes fulles de cilantre (optatiu)

Posar tots els ingredients en una batedora, trituradora o thermomix, i triturar-ho uns segons.


Per acompanyar, idealment amb tostitos de blat de moro mexicans. Però també està genial en entrepans o a cullerades com fa l'Anaïs ;)

Te Deseo

M'ha arribat aquest poema i m'ha encantat. És com un petit pla de ruta per a una vida plena, per a un gran viatge.

Tot i que al mail que m'han enviat posava que era del poeta Victor Hugo, he indagat una mica per internet (perque no et pots creure res), i he trobat que pel que sembla ho va escriure un tal Sergio Jockymann, Brasileny, al 1980.

Sigui de qui sigui em sembla un escrit extraordinari i per això el comparteixo. I estic segura que no us deixarà indiferents, perque cala fons.


TE DESEO

Te deseo primero que ames,
y que amando, también seas amado.
Y que, de no ser así, seas breve en olvidar
y que después de olvidar, no guardes rencores.

Deseo, pues, que no sea así,
pero que sí es, sepas ser sin desesperar.

Te deseo también que tengas amigos,
y que, incluso malos e inconsecuentes
sean valientes y fieles, y que por lo menos
haya uno en quien confiar sin dudar.

Y porque la vida es así,
te deseo también que tengas enemigos.
Ni muchos ni pocos, en la medida exacta,
para que, algunas veces,
te cuestiones tus propias certezas.
Y que entre ellos, haya por lo menos uno que sea justo,
para que no te sientas demasiado seguro.

Te deseo además que seas útil, más no insustituible.
Y que en los momentos malos, cuando no quede nada más,esa utilidad sea suficiente para mantenerte en pie.

Igualmente, te deseo que seas tolerante,
no con los que se equivocan poco,
porque eso es fácil,
sino con los que se equivocan mucho e irremediablemente,
y que haciendo buen uso de esa tolerancia, sirvas de ejemplo a otros.

Te deseo que siendo joven no madures demasiado de prisa,y que ya maduro, no insistas en rejuvenecer,
y que siendo viejo no te dediques al desespero.
Porque cada edad tiene su placer
y su dolor y es necesario dejar que fluyan entre nosotros.

Te deseo de paso que seas triste.
No todo el año, sino apenas un día.
Pero que en ese día descubras
que la risa diaria es buena, que la risa
habitual es sosa y la risa constante es malsana.

Te deseo que descubras,
con urgencia máxima, por encima
y a pesar de todo, que existen,
y que te rodean, seres oprimidos,
tratados con injusticia y personas infelices.

Te deseo que acaricies un perro,
alimentes a un pájaro y oigas a un jilguero
erguir triunfante su canto matinal,
porque de esta manera,
sentirás bien por nada.

Deseo también que plantes una semilla,
por más minúscula que sea, y la
acompañes en su crecimiento,
para que descubras de cuantas vidas
está hecho un árbol.

Te deseo, además, que tengas dinero,
porque es necesario ser práctico.
Y que por lo menos una vez
por año pongas algo de ese dinero
frente a ti y digas: "Esto es mío".
Sólo para que quede claro
quién es el dueño de quién.

Te deseo también que ninguno
de tus afectos muera, pero que si
muere alguno, puedas llorar
sin lamentarte y sufrir sin sentirte culpable.

Te deseo por fin que, siendo hombre,
tengas una buena mujer, y que siendo mujer,
tengas un buen hombre,
mañana y al día siguiente, y que cuando
estén exhaustos y sonrientes,
hablen sobre amor para recomenzar.

Si todas estas cosas llegaran a pasar,
no tengo más nada que desearte.

Febre creativa 3: cadires

Aquest dissabte ha estat genial. Hem sortit de casa en direcció al mercat on fan el "rastro" dels dissabtes al matí (mercadillo de coses de segona mà) per anar a mirar si trobava algunes cadires de fusta i alguna tauleta petitona. Fa temps que en busco, per pintar-les ja que vull fer un raconet especial al jardí del darrera. El cas és que de camí al mercat hem passat a llençar les escombraries i la meva sorpresa ha estat trobar allà, arrepenjades en un contenidor, 3 cadires de fusta plegades!

Clarament l'Univers materialitzava el què havia visualitzat tantes vegades :) aquelles cadires m'esperaven!

N'he agafada una, l'he oberta i he vist que estava molt trillada, clarament entenc que les deixéssin allà, perque com a cadira per seure-hi ja no valen. Tenen ple de forats de carcoma, i les potes mig trencades, si t'hi asseus et jugues una bona trompada. Però totes tres s'aguanten bé obertes, i pel que jo les necessitava eren absolutament perfectes.



Així que canvi de plans, duem les cadires a casa, dinem i cap al Leroy-Merlin a buscar pintures i pinzells.

En aquests mega centres és impossible anar al grà, així que ens hi hem estat una estona passejant pels passadissos, i a part de les pintures i pinzells hem acabat comprant llavors per repoblar la gespa dels jardins, terra, tres torretes i tres plantetes.



Mikel ja s'ha ensumat que avuí tocava febre creativa, i després de dinar s'ha emportat els nens al Loro Parque. Jo m'he quedat amb l'Anaïs que també devia notar alguna cosa i m'ha regalat una migdiada de les llargues.



He netejat bé les cadires que tenien un gruix de pols, i m'he posat a pintar-les. Ho he pogut fer al mateix jardí perque avuí estava ennuvolat. Mica en mica les anava convertint en la meva idea. La segona capa l'ha donada l'Alai quan han tornat del Loro Parque.

Una vegada seques quan el sol ja començava a pondre's les he col.locades tal qual m'havia imaginat.

He fet unes passes enrera i.......flash!

Quina felicitat!

Just la postaleta que imaginava:





La foto és del matí següent perque ja no hi havia massa llum.



Ara a trobar la taula pel conjunt.

Escolarització i educació

Estem en el procés de trobar una escola per Alai, que començarà primer curs de primaria, i per Roc que farà P4 d'infantil.

A Blanes vem tenir una sort tremenda amb l'escola pública del costat de casa, i ara me n'adono més que mai. Era una escola diferent, no només perque està feta de barracons i els espais són petits, aquesta es la part negativa de l'escola, sinó perque feien servir la pedagogia contructivista, on el nen és el protagonista del seu aprenentatge.
Treballaven en patrulles de 6 nens, els nens decidien quins projectes realitzar en assemblees, cada dia un nen s'emportava a casa una activitat (joc) per fer amb els pares, un dia a la setmana feien tallers barrejant nens de diferents edats, no feien servir llibres, tot el material el feia l'escola, i el millor, hi havia una relació estreta entre l'escola i les families, i si volies et podies involucrar i formar part dels projectes de la classe i fins hi tot participar en tallers pels nens. Jo n'estava encantada tot i les limitacions, sobretot d'espai i de mestres, que al no tenir plaça fixa renovaven gairebé cada curs.

Per comoditat aquí hem buscat entre les escoles públiques de prop de casa. Ens han recomanat la del davant del mercat municipal. Ahir hi vem anar, els nens i jo, per veure l'escola i formalitzar la matrícula. Però ens vem trobar amb que era una escola com les de sempre o pitjor encara, com les de fa 30 anys, on no es mira al nen individualment, on fan servir llibres desde els tres anys, on es passen la major part del dia asseguts en una cadira, on només tenen 30 minuts d'esbarjo de les 5 hores que passen allà, i amb un pati que no te ni sorra per poder jugar. Una escola amb uniformes, on els nens tots es queden a dinar (tot i no ser obligatori), i on les families no tenen cap interés en colaborar amb l'escola (dit per la mateixa coordinadora d'Infantil) i on només s'espera que el nen acabi Infantil amb 5 anys sabent escriure i llegir.
Tal qual vem entrar, tal qual vem sortir, però amb la cara ben llarga...

Si en elguna cosa no volem perdre qualitat és en el temps que es passen els nostres fills a l'escola, que no és poc, són 5 hores al dia.
Aquesta escola ens sembla un càstig per als nostres fills. Clarament perdrien en qualitat de vida respecte a Blanes, i si per alguna cosa hem vingut a Canaries es per guanyar-hi tots en qualitat de vida, no només els adults.

Alternatives, per sort en tenim.

Hi una escola Waldorf a 20 minuts en cotxe, prop d'on treballa Mikel. Avuí a la tarda anem a veure-la. Abans de traslladar-nos ja hi haviem contactat, però desseguida la vem descartar per qüestió de peles. La pega és que les cuotes mensuals són molt elevades i si decidim aquesta opció ens haurem d'estrenyer encara més el cinturó. Però ara com ara i vist el panorama aquesta és la única opció ètica d'escolarització.

L'altra opció és no escolaritzar i fer l'educació a casa, que ja ens vem plantejar abans d'escolaritzar els nens a Blanes. Mikel no n'és gaire partidari, però no deixa de ser una opció. A mi tot i fer-me respecte, me'n sento preparada, i crec que seria tota una experiència. A més em sento protegida i recolzada per la meva formació acadèmica, que tot i que no sento que sigui necessaria per fer-ho (crec que qualsevol pare/mare ho pot fer), si que pot fer callar unes quantes boques si algú pregunta. En alguna cosa han d'ajudar una llicenciatura, un doctorat i un certificat d'aptitud pedagògica. Estic legalment qualificada per donar classes de secundària, batxillerat i d'Universitat. Els meus fills tenen la millor mestra a casa :)

Espero fer una entrada amb tot el que aprengui de Waldorf aquesta tarda.