Aquest parc està a tocar del mercat municipal, a uns 5 minuts de casa i l'hem inclòs a les rutines del matí. Cada matí anem a buscar el pà i el que calgui al mercat i passem una estona al parc.
Al parc no hi ha mai cap nen. No sé pas on són els nens en aquesta ciutat. Potser al casalet d'estiu?
Però Alai i Roc juguen entre ells, i s'ho passen bé i Anaïs també mirant-los com juguen. El parc és de talla mitjana, amb columpis, tobogan, cordes per escalar, barra de bomber, un bota-bota, i un parell de joguinetes per a que hi pugin els més petits. El terra es de sorra negra, com la de la platja. Avui hem dut un camió i una escavadora, i jugaven a que el camió portava aliments de la península (ja veus si s'han adaptat ràpid!).
El parc te un banc de pedra molt llarg, darrere el banc unes jardineres i al darrera un carreró on donen 3 portes de cases. A la porta del mig hi viu el senyor Vicente (Sr. V), sempre està fora sol, dins a vegades hi he vist una dona rossa més jove, ell te uns 65 o més anys, desdentat, i sempre m'explica històries de la tele. Avuí li he explicat que m'enyorava i m'ha donat una bossa que ha omplert amb una herba de les jardineres, "toronjina" m'ha dit, fes-te una infusió, va bé pels nervis. Gairebé sempre surt i ens fem companyia.
Avuí quan hem arribat xispejava pluja. El parc te dos arbres enormes i molt frondosos que fan ombra quan fa sol i avuí ens feien de paraigues. S'ha obert la porta del costat de la casa del Sr. V. i ha sortit una familia, que ha muntat un tenderete amb un plàstic blau per no mullar-se (com un porxo cutre), han tret una tauleta i unes cadires i s'han aposentat. Una dona (l'avia), dues filles (d'uns 30 anys) i tres nets (de 13, 10 i 9). Una de les filles tenyia el cabell a l'altra. Allà al mig del carrer. De mentre escoltàven música i xerràven, m'han explicat xafarderies i històries varies. Ha estat divertit i distret.
Aquí us deixo unes fotos del parc i del xiringuito:
M'encanta anar coneixent, a través d'aquesta finestreta, els espais que tard o d'hora, veuré en directe ;)
ResponderEliminarAquesta vida que expliques, al carrer, amb converses espontànies, amb tints al carrer i amb toldos improvisats, em fa pensar en la vida a SudAmèrica, o amb la vida com debia ser aquí fa 50 anys. I havent-la viscut a temporades, però mai com a pròpia, és una vida que sempre he anyorat.
La vida sense temps, la vida de deixar-se relaxar.
Disfruta-la Sandreta, juntament amb els teus fills, que tindran la sort de créixer en un present més lent i calmat, més obert i pacífic.
És dur el canvi i la solitud, però poc a poc aquests llocs nous seran vostres, i les seves gents, també.
Petons petons
Violeta