Aquella dona

Abans de marxar a Tenerife, tenia un nus, que vaig dur dins meu durant potser un parell de setmanes. Sentia que l'havia de teure en algun moment, i tenia clar com: plorant.
Jo sóc una persona de plor fàcil i que s'emociona per moltes coses. Vaja, no em costa gens ni mica plorar, ni de tristor ni d'alegria. Però tot i sentir la necessitat de plorar, aquesta vegada no sé perquè no em deixava anar. Anaven passant els dies i cada vegada em sentia més incòmoda, pensava que quan arribés el moment de dir adéu als amics ja ho treuria.

Em van fer un berenar sorpresa una setmana abans de marxar i ni una llàgrima, tot somriures....ni tant sols amb la flauta d'en Lluís tocant "l'hora dels adéus".... em vaig sorprendre a mi mateixa somriguent a la música.

Un parell d'amigues, un dies abans de marxar, m'abraçaven i ploraven....i si que sentia emoció, molta, però no corria pel meu cos, estava estancada al nus que cada vegada es feia més gran, com un globus....sentia la necessitat de que explotés, però no ho feia, i no podia creure la magnitud que estava agafant, inflant-se més i més...la veritat es que no em trobava massa bé amb allò dins meu.

El darrer dia, vaig tenir força oportunitats ja que va ser un dia ple d'abraçades i adeus però clarament no era el moment. Al vespre, haviem quedat amb uns amics a la platja per anar a pescar. A l'arribar al passeig de mar, vaig començar a sentir la música de les sardanes. I a mida que ens hi acostàvem anava sentint com la vibració de la música s'anava colant per cada una de les cèl.lules del meu cos i que es rendien i s'emocionaven en cadena. Vaig demanar a Mikel que tires cap a la platja, i em vaig quedar amb l'Anaïs que dormia sobre meu a la motxil.la. Em vaig "amagar" darrera d'una petita escavadora, prop de l'escenari, necessitava una mica d'intimitat ja que el passeig era ple a petar. I allà si que vaig permetrem plorar i gaudir alhora, sentint com deixava anar tot allò que s'havia annusat dins meu.

Als pocs minuts, de la multitud de gent que hi havia al passeig, una dona es va acostar amb mirada amorosa, recordo els seus cabells blancs arrissats, i la seva veu dolça. Estàs bé? em va preguntar. La vaig sentir propera. Segurament si l'Anaïs no hagues estat entre les dues, l'hagués abraçada amb força a aquella desconeguda. Li vaig dir entre sanglots que estava bé, que necessitava plorar, que deixava Blanes per anar a viure lluny i em feia pena. Que m'havia emocionat amb les sardanes.
Li vaig donar les gràcies. Vaig sentir com ella es quedava més tranquila.

Va ser com un àngel, una aparicío especial en un moment especial.

Avui m'he enterat que aquest àngel és la mare d'una bona amiga. La mare de la Isabel.

Ella li va explicar l'anècdota d'una noia amb un bebé que plorava a passeig de mar perque deixava Blanes, la Isabel desseguida va saber que era jo, i així ara jo sé qui és ella i tanquem el triangle.

Gràcies altre cop per acompanyar-me aquella estoneta.

M'ha fet ilusió saber que que era la mare de la Isabel, a qui estimo molt, i d'alguna manera també hi era allà consolant-me.

M'encanta quan la vida em sorprén amb aquests detalls tant màgics.