Els Guachinches

Els Guachinches són sens dubte la millor manera de degustar la cuina Canària. Són una mena de "baretus" que trepitgen la línia entre la legalitat i la ilegalitat. Estan muntats en garatges o porxos de cases de pagès on els amos es dediquen a fer vi i a vendre'l. La pinta es de "cuchitril", 4 vigues de fusta mal lligades, parets forrades de fulles de palmera i un sostre d'uralita nyiguinyogui.
En teoria només poden servir algunes tapetes per a acompanyar el tast del vi abans de vendre'l, però alhora de la veritat, la masovera cuina "potatges", cou carn a la llenya i respecta la cuina tradicional Canària. Sembla que no estan declarats com a restaurants ni bars o sigui que no paguen impostos com a tal.
Plats i coberts desaparellats i de tota mena, gots de tots colors i diferents talles. Taules cutres i cadires encara més. Tot plegat dona un aire d'allò més autèntic i fa que el menjar encara sigui més bò i gustós!
El Guachinche on vem anar (recomanat per un autòcton) està a la Vall de la Orotava, a pocs minuts de casa en cotxe.
Aqui us deixo un parell de fotos. Vam menjar Garbanzas (potatge de cigrons típic) carn a la brasa i Huevos estrellados (ous ferrats damunt d'un llit de patates fregides i una mena de chorisso-sobrassada). Tot espectacular i molt bé de preu!

Una mica de lingüística

Un petit diccionari Canàri Tinerfeny-Català:

Carne molida: Carn picada
Res: Vedella
Papas: Patates
Guagua: Bus
Los tenis: Les vamves
Las cholas: Les sandàlies (de vestir o xancletes)
La pansa burra: Núvols baixos
Bistec ruso: Hamburguesa arrebossada
Pachanga: Xuixo
Berlina: Donut
Dulcería: Pastisseria
Del tiempo: Natural (per l'aigua)
Trabillas: Clips (pels cabells)

El parc del gat que gira

Aquest és el nom que li han posat els meus fills al parc infantil que hi ha més a prop de casa. Es diu així perque dalt de tot de l'estructura més gran hi ha un gat de ferro que gira. Ho va descobrir l'Alai, que darrerament s'enfila a tot arreu.
Aquest parc està a tocar del mercat municipal, a uns 5 minuts de casa i l'hem inclòs a les rutines del matí. Cada matí anem a buscar el pà i el que calgui al mercat i passem una estona al parc.
Al parc no hi ha mai cap nen. No sé pas on són els nens en aquesta ciutat. Potser al casalet d'estiu?
Però Alai i Roc juguen entre ells, i s'ho passen bé i Anaïs també mirant-los com juguen. El parc és de talla mitjana, amb columpis, tobogan, cordes per escalar, barra de bomber, un bota-bota, i un parell de joguinetes per a que hi pugin els més petits. El terra es de sorra negra, com la de la platja. Avui hem dut un camió i una escavadora, i jugaven a que el camió portava aliments de la península (ja veus si s'han adaptat ràpid!).
El parc te un banc de pedra molt llarg, darrere el banc unes jardineres i al darrera un carreró on donen 3 portes de cases. A la porta del mig hi viu el senyor Vicente (Sr. V), sempre està fora sol, dins a vegades hi he vist una dona rossa més jove, ell te uns 65 o més anys, desdentat, i sempre m'explica històries de la tele. Avuí li he explicat que m'enyorava i m'ha donat una bossa que ha omplert amb una herba de les jardineres, "toronjina" m'ha dit, fes-te una infusió, va bé pels nervis. Gairebé sempre surt i ens fem companyia.
Avuí quan hem arribat xispejava pluja. El parc te dos arbres enormes i molt frondosos que fan ombra quan fa sol i avuí ens feien de paraigues. S'ha obert la porta del costat de la casa del Sr. V. i ha sortit una familia, que ha muntat un tenderete amb un plàstic blau per no mullar-se (com un porxo cutre), han tret una tauleta i unes cadires i s'han aposentat. Una dona (l'avia), dues filles (d'uns 30 anys) i tres nets (de 13, 10 i 9). Una de les filles tenyia el cabell a l'altra. Allà al mig del carrer. De mentre escoltàven música i xerràven, m'han explicat xafarderies i històries varies. Ha estat divertit i distret.

Aquí us deixo unes fotos del parc i del xiringuito:

Caixes i més caixes

Finalment, va arribar el pèrit. Divendres teniem totes les nostres coses embalades en 84 caixes. També la moto que ja descansa al garatge i porta a Mikel cada dia a la feina. El cotxe està en un taller, esperant a ser reparat.
Divendres va ser un gran dia, tots estàvem contents esperant a que arribéssin els forçuts (és com diem als nois de la mudança). Quan van començar a entrar les caixes semblava que no podia ser, caixes i més caixes.....vaja, sembla que tenim massa coses!!!
El cap de setmana el vàrem passar desempaquetant, ara queden 17 caixes a la sala, esperant al proper cap de setmana per ser obertes.
Va anar molt bé obrir primer les caixes de les joguines, després de no veure-les durant un mes, semblava que hagués cagat el tió. Els nens van jugar feliços i sense cap conflicte, disfrutant del retrovament....quin goig! Ens van deixar treballar a tope.

No diguis blat....

Dilluns passat ens van avisar que ja podiem anar a recollir el cotxe i la moto, i que aquesta mateixa setmana ens durien les caixes amb les nostres pertenences a casa. Que bé! Quina il.lusió!!! Tot plegat ja era el punt i final a una mudança que ha trigat gairebé un mes.

Mikel va anar-hi amb un amic. Un operari va obrir el contenidor i tots els presents es van quedar glaçats en observar com el pis de dalt del contenidor (a baix posen els vehicles i en un fals sostre les caixes amuntegades) havia cedit i havia caigut amb tot el pes damunt del cotxe.

Resultat: fins on es deixava veure, vidre del davant trencat i sostre del cotxe enfonsat. Un operari es va atrevir a colar-se una mica endins i va veure la moto " inclinada però sembla que està bé". El sostre del contenidor feia sorolls com si anés a cedir més, o sigui que van tancar la porta sense poder valorar res més. Els operaris canaris van titllar el fet de negligència per part dels que van muntar el container a Barcelona. Sembla que estava mal muntada l'estructura.

No diguis blat, fins que no sigui al sac i ben lligat.

Avuí és dijous, el contenidor segueix tancat a l'espera que arribi un pèrit. Potser demà....ens han dit. Mentrestant seguim llogant cotxe i vivint amb maletes, demà farà 30 dies.

De cop tot és més dificil, enyoro més que mai, i em sento a la gola del llop.

Aquella dona

Abans de marxar a Tenerife, tenia un nus, que vaig dur dins meu durant potser un parell de setmanes. Sentia que l'havia de teure en algun moment, i tenia clar com: plorant.
Jo sóc una persona de plor fàcil i que s'emociona per moltes coses. Vaja, no em costa gens ni mica plorar, ni de tristor ni d'alegria. Però tot i sentir la necessitat de plorar, aquesta vegada no sé perquè no em deixava anar. Anaven passant els dies i cada vegada em sentia més incòmoda, pensava que quan arribés el moment de dir adéu als amics ja ho treuria.

Em van fer un berenar sorpresa una setmana abans de marxar i ni una llàgrima, tot somriures....ni tant sols amb la flauta d'en Lluís tocant "l'hora dels adéus".... em vaig sorprendre a mi mateixa somriguent a la música.

Un parell d'amigues, un dies abans de marxar, m'abraçaven i ploraven....i si que sentia emoció, molta, però no corria pel meu cos, estava estancada al nus que cada vegada es feia més gran, com un globus....sentia la necessitat de que explotés, però no ho feia, i no podia creure la magnitud que estava agafant, inflant-se més i més...la veritat es que no em trobava massa bé amb allò dins meu.

El darrer dia, vaig tenir força oportunitats ja que va ser un dia ple d'abraçades i adeus però clarament no era el moment. Al vespre, haviem quedat amb uns amics a la platja per anar a pescar. A l'arribar al passeig de mar, vaig començar a sentir la música de les sardanes. I a mida que ens hi acostàvem anava sentint com la vibració de la música s'anava colant per cada una de les cèl.lules del meu cos i que es rendien i s'emocionaven en cadena. Vaig demanar a Mikel que tires cap a la platja, i em vaig quedar amb l'Anaïs que dormia sobre meu a la motxil.la. Em vaig "amagar" darrera d'una petita escavadora, prop de l'escenari, necessitava una mica d'intimitat ja que el passeig era ple a petar. I allà si que vaig permetrem plorar i gaudir alhora, sentint com deixava anar tot allò que s'havia annusat dins meu.

Als pocs minuts, de la multitud de gent que hi havia al passeig, una dona es va acostar amb mirada amorosa, recordo els seus cabells blancs arrissats, i la seva veu dolça. Estàs bé? em va preguntar. La vaig sentir propera. Segurament si l'Anaïs no hagues estat entre les dues, l'hagués abraçada amb força a aquella desconeguda. Li vaig dir entre sanglots que estava bé, que necessitava plorar, que deixava Blanes per anar a viure lluny i em feia pena. Que m'havia emocionat amb les sardanes.
Li vaig donar les gràcies. Vaig sentir com ella es quedava més tranquila.

Va ser com un àngel, una aparicío especial en un moment especial.

Avui m'he enterat que aquest àngel és la mare d'una bona amiga. La mare de la Isabel.

Ella li va explicar l'anècdota d'una noia amb un bebé que plorava a passeig de mar perque deixava Blanes, la Isabel desseguida va saber que era jo, i així ara jo sé qui és ella i tanquem el triangle.

Gràcies altre cop per acompanyar-me aquella estoneta.

M'ha fet ilusió saber que que era la mare de la Isabel, a qui estimo molt, i d'alguna manera també hi era allà consolant-me.

M'encanta quan la vida em sorprén amb aquests detalls tant màgics.

El Mercat Municipal de Puerto

Si vols conèixer una ciutat de veritat, passeja't pel seu mercat. Ho explicava un viatger molt savi i vell (no en recordo el nom), que donava xerrades sobre els seus viatges a la facultat de Biologia quan jo hi estudiava.

Els mercats són sempre un lloc ple de vida, colors i olors, on s'hi couen menjars i històries.
A Barcelona hi vivia a 5 minuts del mercat del barri, i a Blanes també del mercat municipal, els dos eren del mateix estil. Aqui a Puerto també el tinc al costat de casa, i ves per on és una altra història. Ni millor ni pitjor, diferent, i de moement, encara estrany.

Per començar, l'edifici no és en una sola planta amb les parades en illes, i carrers amunt i avall, dreta i esquerra com els mercats que coneixia. El mercat d'aqui te 3 plantes. Hi pots entrar per dalt o per baix, i canviar de planta amb escales automàtiques per un costat o rampes per l'altre. El centre de l'edifici és tot obert, amb el sostre cobert de vidre de manera que hi entra la claror, i les parades són al voltant de les balconades.

Però no només el continent és diferent, el contingut també!
Fixeu-vos a la planta de baix què hi trobem: L'enemic número 1 dels mercats: un Supermercat!
Alia't amb l'enemic i guanyaràs, deuen haver pensat aqui...
El supermercat és molt gran, amb passadissos amples, peixateria, carnisseria, forn, fruiteria....tot el que necessites a l'abast. Sap greu per les parades, la veritat....

Al costat del supermercat hi ha ple de botiguetes tipus mercadillo, amb roba i souvenirs, una farmàcia, una papereria, una caseta de loteria, una mini drogueria-ferreteria, i algun bar.

Al les plantes altes hi ha dues carnisseries amb aparadors diminuts i mig buits: Nomès tenen vedella, porc, pollastre i conill, tot al tall, res elaborat. Més que res que no ho saben fer, no saben fer embutits aqui, ni crus ni secs "eso tendría que hacerlo un Pensinsular, que aqui no sabemos" em diu el carnisser quan li demano on són les salsitxes. La carn ve de fora: a vegades arriben partides grans de bestiar que maten a l'illa, o a vegades ve ja la carn directament. I jo que estava acostumada a menjar vedella ben criada....crec que deixaré de menjar carn....

Peixeteries n'hi ha un parell: diminutes també. "Aqui no hay mucho pescado muchacha, enseguida caes a 2000 metros i no se pesca nada". Tenen dorades, calamars, llagostins cuits, Bonitols sencers, pops, Neros autèntics i burros.

També hi ha parades de menjar preparat, i un parell de parades amb menjar alemany, en alemany i per a alemanys....està clar que hi deu viure una bona colònia.

Les fruiteries-verduleries, per sort són una altra cosa, n'hi ha ple i compensen la falta de varietat de les parades de carn i peix. Són parades gegantines, colorides i ben ordenades. Precioses!
Ara, aqui la varietat està en les papas (patates)! Haurem d'aprendre a cuinar-les i passar una mica més de la carn!

La nostra nova casa

Vàrem trobar casa nostra a Tenerife per internet. Vaig estar buscant utilitzant el portal de Fotocasa, i altres, realment van molt bé. Tens fotos, informació i la possibilitat de contactar amb el propietari o agencia. La veritat és que vaig buscar durant molt de temps.

Com que la feina de Mikel és a la Laguna, el ràdi el vem fixar en uns 20 minuts d'allà en cotxe. La Laguna estava descartada per questions meteorològiques, està a uns 600m per damunt del mar i sempre és ennuvolada, envoirada o plou, i a l'hivern fa fred.

El sud de Tenerife és molt àrid, gairebé com un desert, sempre fa sol i calor i gairebé no hi plou mai. El nord es escarpat, verd i molt frondòs, prop del mar te clima suau amb dies assolellats i ennuvolats però hi plou poc. A la que t'allunyes una mica del mar, agafes alçada desseguida i amb l'alçada tens núvols, boira, pluja i fresca.

Un altra factor important era triar una casa on no calgués cotxe per al dia a dia, algo com Blanes, on pogués anar a comprar a peu, a la platja a peu, als parcs infantils i a l'escola a peu. No m'agrada agafar el cotxe. Gens ni mica.

Amb aquests paràmetres les zones es reduïen a dos: La zona de Candelaria, Güimar, Caletillas al sud i Puerto de la Cruz al nord.

L'atzar ens va dur al nord, doncs va ser on vem trobar el què buscàvem: una casa (planta baixa) amb jardi, terrassa, prou gran per una família de 5, i a una distància raonable d'escoles, mercat municipal i platja. I el més important, bé de preu!
Vem enviar un amic d'en Mikel, a visitar la casa, ens va fer un reportatge gràfic i ens va convèncer desseguida que era molt bona opció. La vem llogar sense pensar-ho gaire.

La primea impressió al entrar-hi va ser una mica decepcionant. En les fotos semblava més gran. A l'entrar la vaig trobar massa bruta com per sentir-m'hi acolllida, i al no tenir mobles ni res, no la sentia gens viva. Vaig enyorar molt el pis de Blanes, i el vaig valorar com mai ho havia fet abans.

Desseguida mans a la obra: una bona fredgada de terres i vidres van aconseguir que em dongués conta que el pis era gran, més que el de Blanes, ja que no acabava mai d'escombrar-lo! i una vegada feta la feina, era maco, bonic, i més acollidor.
Les parets son blanques (de moment), el terra es parquet color marfil, i les portes també color marfil. Te motllures al sostre, sempre n'havia volgudes. És súper lluminós, tot exterior, amb terrasseta gran que fem servir per fer tots els àpats, i dos jardinets petits que al principi eren impracticables per deixats que estaven, semblaven selves, però que ja els han arreglat tot i que ara estàn una mica pelats i encara molt secs...els regarem i cuidarem perque siguin ben verds i macos.

En 4 dies hem fet molta feina. Muntar llits (els primers dos dies dormiem en matalassos inflables que duiem a les maletes), muntar el sofà, taula i cadires per fora (per dins, de moment no ens cal) i acondicionar la cuina. No ha estat fàcil amb els nens, però tots ens ho hem passat bé. I el resultat final ens està agradant molt.

Ja comença a ser casa nostra. Tinc ganes que arribin les caixes amb les nostres pertenences per a penjar-hi els nostres cuadres, fotos i omplir-lo amb la nostra història.

També tinc ganes d'agafar brotxa i rodet per donar-li color. M'encanta pintar parets!!! Tot i que això no sé quan ho podré fer....tot arribarà.

Aqui us deixo unes fotos de la terrasseta i jardinet del davant.