Caminem!

L'Anaïs ha començat a donar els seus primers passets. Se la veu molt contenta i orgullosa, ha estat de cop i volta, jo pensava que trigaria més, feia poc que començava a desplaçar-se agafant-se als mobles. Però ben bé que cada nen és un mon, i cada germà ve a trencar els esquemes que et deixen els anteriors ;)

Per celebrar-ho he fet cupcakes, mai n'havia fet, i dona per tanta creativitat que m'encantaria muntar una botigueta només d'això....Per pintar i repintar pastissets!

Més que res que a casa no en puc fer masses, ja que només me'ls menjo jo!!! A ningú més agrada el dolç.... I són potents!

Aqui us deixo la recepta i la foto.

Gatejadors

Abans de xerrar del trasllat, que ja en faré una altra entrada, avuí vull escriure sobre els gatejadors.

Els meus dos fills no ho van ser de gatejadors. I van passar d'anar a coll, a estar asseguts jugant amb el que tenien al voltant, i després a estar de peus engarristrant-se en les meves cames o en que tenien a la vora i caminar per explorar.

L'Anaïs va passar d'estar sentada a gatejar.

Aqui a Canaries, almenys a Tenerife, els nens passen d'estar lligats al cotxet a caminar. Parlo dels parcs, on mai he vist cap gatejador. A Blanes n'hi havia uns quants, anaven solts d'aqui cap allà, i a vegades en manada explorant els forats més interessants del parc.

Aquí no. Els nens dels cotxets es miren l'Anaïs desde dalt mentre ella els saluda amb les seves mans brutes, i les mares la miren com suplicant que aquelles mans no toquin l'abric, el xumet o el peluix del seu bebé...i em miren a mi amb un somriure forçat que entenc com: què mona....en el sentit literal de la paraula, traduible potser a "què primitiva".

L'Anaïs s'ho passa d'allò més bé, remenant i explorant tot allò que queda al seu abast, tot un món desconegut pels adults. Accedeix sota els bancs, sota els tobogans, estudia les rodetes dels cotxets i les sabates de la gent. Troba caques, xiclets, pallofes de pipes, fulles, tronquets i pedretes, paperets i envolcalls de plàstic....

Tinc la sort que ella normalment no explora amb la boca, així que no hi pateixo gaire. Amb l'Alai i en Roc, en la fase d'estar sentats al terra, van tastar pedres de tots colors, que una vegada ben netes escupien i a la platja es purgaven menjant-se la sorra a grapats. Aquella època va ser dura per mi, però vaig aprendre què hi pots confiar, que només estan explorant i no s'ennueguen si tu no hi intervens.

La fase gatejadora te un inconvenient que jo no coneixia....destrossa pantalons, mitjons i mànigues, i si és sobre sorra la sorra arriba als racons més recòndits del seu cos.

És curiós, que només els homes grans, ja jubilats, són els únics que alguna vegada han comentat amb un gran somriure "mira que féliz, como disfruta!" mentre se la miren durant uns minuts abans de prosseguir amb la seva passejada.

Un abans i un després

Redecorant la cadireta que uns amics de la feina de Mikel ens van regalar quan va neixer Alai.

L'ha cagada el tió :)

Any nou vida nova

He estat un temps sense escriure massa al blog i evidentment hi ha una raó.

A finals de novembre van venir uns molt bons amics de visita amb les seves dues filles, que també tenen un vincle molt fort amb els nostres fills. Va ser una setmana màgica per tots, Mikel va fer festa, i els nens no van anar a l'escola. Vaig riure taaaant com feia mesos que no ho feia. Va estar genial i tots ho vem passar molt bé.

Però quan van marxar se'm va quedar tal buit que la pena i l'enyorança es van apoderar de mi....vaig plorar una tarda sencera. I em va costar setmanes tornar a sentir-me bé.

Aquesta baixada ha fet que posés energia a tope a buscar pis a La Laguna, per internet, per inmobiliaries, passejant amunt i avall la ciutat buscant cartells a finestres i balcons...

La veritat és que no semblava gens fàcil trobar el què buscàvem. Buscàvem al rovell de l'ou, prop del centre històric on tot es cou...i clar, allà la majoria de pisos són vells, sense ascensor, bastant ronyosos i a més cars, i la majoria moblats per a ser llogats a estudiants.

Però en comptes de desanimar-me aquells passejos i passejos per la ciutat em carregàven de més energia, i em feien sentir ja part de la ciutat. Sentia la gent dels carrers acollint-me amb calidesa, veia families com la meva, sentia complicitat.

Tenia clar que era qüestió de temps i res més.

I sembla que amb el canvi d'any tot apunta a canvi de ciutat inmediat.

Hem trobat el nostre pis.

Un pis gran, bonic i nou per estrenar, que ens estava esperant. Era qüestió de temps que el trobéssim. I no hem trigat gens.

I tot flueix.

El pis era massa car en un principi, ens l'han rebaixat. No tenia armaris, ens els fan a mida i al nostre gust. No tenia rentadora, ens la posen. Tot es posa fàcil, sembla que no podia ser d'altra manera.

Hem trobat el què somiava i em sento agraïda i preparada per a degustar la nostra nova ciutat amb tots els meus sentits ben desperts. Perque això és el què han aconseguit aquests 6 mesos de tancament cap endins, que ara la meva mirada cap a fora sigui diferent, capaç d'apreciar el detall més petit.

Abans però, toca empaquetar i desempaquetar de nou, aquesta vegada amb més ganes i menys pors, sense deixar res ni ningú enrerra, amb empenta i preparada per fer el que he vingut a fer:

Viure plenament a Tenerife.