El Viatge

M'agrada viatjar. Però això era abans de tenir nens. Ara no m'agrada tant viatjar, perque als nens sempre se'ls hi fa pesat. Ara el millor viatge, el divertit, es el trajecte curt, en metro o en bus, el que els hi agrada als meus fills.

Alai i Roc tenien ganes de viatjar en avió. Volar i anar per sobre els núvols semblava de somni, i esperàven en candeletes arribar a l'aeroport. Ens hi va dur el nostre amic Toni amb el seu monovolúm, el nostre encara viatja de camí a Tenerife en un container. Vem aconseguir encabir-ho tot al mil.límetre, entre maleter, i forat de davant dels seients. El cotxe a tope. Els nens en cadireta, Mikel de copilot i Anaïs viatjant sobre meu. Anàvem cap al Prat, a un hotel prop de l'aeroport. El camí es va fer llarg. Els nens marejats i avorrits. Però finalment allà estàvem, davant l'hotel, eren les 19h i pico.

Mikel va agafar un d'aquells carretons gegants i el va omplir fins a dalt. Ens van dir que haviem d'estar a les 6:40h a recepció perque el transfer cap a l'aeroport era a les 6:45h.
Ens van donar dues habitacions, vem banyar als nens, i vem sopar allà mateix a les habitacions, i a dormir. Mikel s'encarregava dels nens i jo de l'Anaïs. Ells estaven bastant alterats i corrien amunt i avall d'una habitació a l'altre, però finalement es van anar calmant.

A les 6:40h erem al passadis entre les habitacions intentant colocar totes les maletes al carretó. Roc no acabava de despertar-se del tot, ja l'haviem vestit però era massa d'hora i anava a càmera lenta. En vistes de la pressa vaig baixar amb Anaïs, el cotxet i Alai. El senyor del transfer ens esperava amb mala cara. "¿Estamos todos?. No, falta mi marido i las maletas! Pues nos tenemos que ir ya que tengo clientes esperando". Les 6:47h. Glups. El senyor del transfer li diu al de recepció que ell marxa ja. Glups. Em passa pel cap que mai trobarem un taxi on hi càpiguen tantes maletes i si el trobem ens arruinarà...
Abans que el senyor pugi al cotxe apareix Mikel amb el carretó ple de maletes i Roc al damunt...
Esperi! I plis-plas carreguem tot al furgó i pujem. A dins una parella estrangera miren amb un somriure com pujem, l'Alai, en Roc, jo amb l'Anaïs i finalment en Mikel. Arribem a l'aeroport en un moment. Maletes en un altre carretó (pobre Mikel, quina feinada!). Facturem. Anaïs dorm placidament a la motxil.la. Passem controls. I esperem davant la botiga del Barça, sentants en un banc esmorzant cacaolat amb galetes. A les 8:30h embarquem. Els nens super contents perque al dur cotxet i bebé embarquem els primers.

El viatge en avió va estar prou bé, la primera mitja hora emocionant, els nens mirant per la finestra i retransmetint tot el que veien, tot i que va crear disputa que només un poguès estar prop la finestra....la resta del viatge va ser més pesat, vem comprar menjar i això els va distreure una mica més, també van pintar algún dibuix, però s'avorrien i volien saltar als seients i correr pel passadís....però va estar bé. 3 hores i quart de vol, diría que és el límit raonable per anar amb ells i no passar-ho massa malament. (No m'imagino com haguéssim hagut de fer anant a Australia....42 hores de viatge). Anaïs quan tenia son, la adormia a la motxila, i quan estava desperta encisava a veins i hostesses amb les seves rialles seductores. Roc es va adormir vint minuts abans d'arribar.

Aterratge, i llavors com que duiem cotxet i bebé ens tocava sortir els últims. Això no va fer tanta gràcia als nens que només deien: "Jopeeeeee, quin rotllooooo". Però el personal de l'avió es va enrotllar i Alai va entrar a la cabina del comandant, i va poder veure amb els seus ulls el que l'avi (boig dels avions) sempre li explica. Esperem que Roc ho pugui veure un altre dia, ell encara dormia.

Recollim maletes, altra cop al carretó, baixem per una rampeta i tot a terra.Recollim. Alai em diu que ja puc trucar a les seves amigues, la Xènia i la Lisa i dir-lis que ja poden venir. Crec que no ha entés que ja estem a Tenerife i elles segueixen a Blanes.....li torno a explicar, i li dic que ja vindran a veure'ns però d'aqui a un temps. Fa que ho enten. Passem per una porta giratoria i tot a terra. Recollim. Lloguem un cotxe, i entre el nostre cotxe i el cotxe d'en Rodri (amic de Mikel que viu aqui i ens va venir a ajudar) ho encabim tot i nem cap a la casa nova.

The End. Fi. Fin.

Abans llegia novel.les. Abans de tenir fills clar.
M'agradaven de tota mena, però sentia especial predil.lecció per les novel.les tipus "totxo" i encara més si eren sagues. D'aquelles que t'acompanyen setmanes i setmanes. Recordo amb carinyo la meva primera saga, el Hobbit i el Senyor del Anells, me'ls vaig llegir un estiu quan anava a l'institut.

Al principi necessites un parell de capítols per enganxar-t'hi, després, els seus personatges acaben calant dins teu, acaben sent com de la familia.

Ara mateix, vivint el meu darrer dia a Blanes, em sento igual que quan a una d'aquestes històries que t'acompanya tant de temps li queden les pàgines comptades. Això s'està acabant.

Berenars i dinars de comiat amb gent especial, amb escenes que només pots viure en moments així....a la protagonista li regalen fins i tot un L'hora dels Adeus tocat amb flauta dolça. Un cercle femení ple d'abraçades i ulls plorosos. Fins hi tot ja s'ha despedit dels comerciants que l'han acompanyada tant de temps....la fruitera, la de la polleria, la carnissera, la del forn...ai que lluny te'n vas em diuen tots, ja no veurem creixer els teus nens! I la plorada final a passeig de mar, portada per la música de la cobla, que toca sardanes....Ostres Catalunya, la meva terra, també la trobaré a faltar!

Poses un somriure als teus llavis llegint ja les darreres paraules del llibre que t'ha acompanyat tant de temps. El punt i final. I el The End. Fi. Fin. Passes pàgina, tanques el llibre. Ala, acabat.

I em sap greu que s'acabi, amb lo bé que m'ho he passat mentre ha durat. Et mires altre cop la portada recordant les millors escenes i el deixes a la llibreria pensant si el següent serà tant bò, si els protagonistes seràn tant encertats, si els paissatges i les converses t'enriquiran tant. Si tindrà tanta acció, i serà tant romàntic o et farà emocionar igual.

El proper llibre comença just on acaba l'altre. Te les pàgines en blanc, esperant a que les escrigui mentre les visc. És ple de personatges nous per descobrir que espero es deixaran estimar igual que els altres.

Aquesta tarda marxem cap a Barcelona, tots 5, amb 7 maletes, un ordinador i un cotxet. Dormirem en un Hotel al Prat, ben aprop de l'aeroport per no haver de matinar tant. Demà a les 9h surt l'avió cap a Tenerife.

La següent entrada ja la faré amb accent canari ;)

D'avuí en vuit.

Dimarts vinent surt l'avió que ens durà cap a Tenerife. Ja fa uns quants dies que tinc papallones a l'estómac i que als matins em desperto massa d'hora...Me n'adono que segueixo sent com sempre, a mi em costa canviar de lloc, canviar d'escenari. Ja sigui per vacances, per feina, per trasllat....tot el que suposi un canvi d'escenari de més de 24 hores em trastorna.

I ara amb tres fills on mirar-me, encara ho veig més clar. L'Anaïs fa els mateixos dies que tinc papallones que ella te mocs. Ella també viu la meva emoció. L'Alai comença a mossegar-se les ungles, i en Roc es pixa altre cop a la nit dia si dia no. Estem una mica alterats pels canvis que venen. Mikel però segueix impassible, o almenys no manifesta :)

Desde dimecres vivim en un pis buit, sense cuadres a les parets, sense llibres, ni joguines ni res de res. Mobles buits, parets que ressonen. I maletes amb roba i necesers. Ja no el sento el meu pis, el meu niu, aquell espai sagrat on vaig rebre els meus fills al neixer...ara sembla un lloc extrany. El nostre niu, casa nostra, navega en un vaixell dins de 84 caixes, en un contenidor. Cap a Tenerife...Tot i que en el fons, res del que hi ha a les caixes és imprescindible, i com diu l'Alai "si venen uns Pirates i s'ho enduen tot" no passa res. Si que sé que retrobar-nos amb els objectes que ens han acompanyat durant tant de temps, ens donarà seguretat i ens facilitarà la vida i l'adaptació en aquesta illa.

De Tenerife, en conec una mica el Sud. Hi vaig anar per feina, amb en Mikel i dues companyes més, crec que al 2003 a mostrejar eriçons i esponjes quan jo encara treballava. En recordo la llum diferent, el clima càlid, l'accent dolç de la gent, el paissatge escarpat, i sobretot el menjar boníssim. A Tenerife vaig viure un dels moments màgics de la meva vida amb una familia enorme de dofins que ens va visitar mentre mostrejavem i ens van regalar la seva companyia i jocs durant una estona meravellosa.

A Blanes, on he viscut els darrers 6 anys, de fet els més intensos de la meva vida, hi deixo amics i amigues, germans i germanes que m'ha regalat la vida. Fa peneta deixar lluny aquests grans regals que m'ha donat la vida. M'els enduc tots dins el meu cor. Gent bona, gent maca, gent amorosa i grans mestres! També m'allunyo una mica més de la familia, pares, tiets, cosinets i la meva estimada avia.

Ara a Tenerife ens hi espera una nova vida, noves persones de qui aprendre i compartir, noves vivències, noves feines, nous reptes. I ben a prop, en una illa veina (Fuerteventura) els meus germans petits, de qui en tinc moltes i moltes ganes de retrobar!

Tenerife ens espera :)